Fences

Pel·lícula dirigida i protagonitzada per Denzel Washington, que ha reunit a la majoria dels actors que varen representar l’obra original d’August Wilson, a Broadway, l’any 2010. L’obra va guanyar aquell any 3 premis Tony.

El protagonista és Troy, un treballador del servei d’escombraries de Pittsburgh, durant els anys 50. Troy, en el passat, havia somiat en triomfar com a jugador de beisbol, però no hi va poder accedir perquè ja era massa gran quan la primera divisió ja acceptava jugadors negres. Troy s’esforça a superar el tedi del dia a dia a la feina, juntament amb la seva esposa i el seu millor amic. Però el rancor que porta a dins a conseqüència de no poder haver realitzat els seu somni, el porten a no tractar massa bé als seus fills. Tampoc sap com afrontar la discapacitat del seu germà després de les ferides rebudes durant la Segona Guerra Mundial.

Fences és una pel·lícula excel·lent pels seus diàlegs i interpretacions. Simplement brutal, però és terriblement poc cinematogràfica. El concepte d’adaptació d’una obra de teatre és una broma, ja que la pel·lícula més que una adaptació és una translació literal. L’obra de teatre és portada al cinema sense cap tipus d’adaptació. Podríem dir que oblida el llenguatge cinematogràfic i no fa servir els seus recursos. Les coses no se’ns mostren, se’ns expliquen dins el mateix i pràcticament únic escenari. Sí, com a obra de teatre és perfecte, però Fences no la veiem en un teatre, ho fem en un cinema. Fences l’hem de mirar com si fos un experiment cinematogràfic perquè Washington no vol ni pretén, millorar o traslladar l’obra a un altre llenguatge. El llenguatge continua essent el teatral, el text és íntegrament el mateix, l’únic que canvia és el públic, el del teatre pel del cinema.

De totes maneres les interpretacions són tant fortes i dramàtiques que resulta impossible desconnectar dels diàlegs, que són molt llargs i els protagonistes pronuncien amb una rapidesa meteòrica, per la qual cosa requereixen tota l’atenció i concentració per no perdre’s cap detall. Entre els actors trobem a Viola Davis, Stephen McKinley Henderson i Mykelti Williamson. I és que la pel·lícula, plantejada com una obra de teatre, està pensada perquè els actors es llueixin i siguin l’únic centre d’atenció de l’espectador i del gremi de nominacions interpretatives de torn.

Un cop acabada penses que Washington la podria haver rodat a casa seva i amb vestimenta contemporània en un cap de setmana amb els seus amics, tal i com va fer Joss Wheddon a Molt soroll per no res, i continuaria en essència essent la mateixa pel·lícula. La resta, les interpretacions, un exemple de perfecció i sublimitat. De totes maneres, l’obra és tant bona que aconsegueix vèncer el format teatral i podem proclamar que un diàleg de dues hores i quart, en un pràcticament únic escenari, ens ha tingut ben enganxats.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada

Mickey 17

Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7

Companion

Companion és dirigida per Drew Hancock, productor de Barbarian, que també ha escrit aquesta pel·lícula, una obra que barreja diferents gèneres i ofereix diversos girs