Netflix ens presenta una al·lucinant trilogia de pel·lícules de terror serialitzada, basada en la saga de novel·les del mateix títol escites per R.L. Stine. Les novel·les estaven destinades a un públic adolescent, a partir de 12 anys, que volia iniciar-se en el gènere de la literatura de terror.
Aquesta trilogia de pel·lícules neix amb el mateix esperit que les novel·les, iniciar al públic adolescent a veure cinema de terror. Compleix l’objectiu amb escreix.
Pels que fa anys que ens passegem per Sitges i això de veure cinema de terror forma part de la nostra quotidianitat, poques coses veurem aquí ens resultaran noves, però la història, el repartiment i l’aspecte visual estan molt bé i l’aficionat avesat també pot gaudir molt d’aquesta trilogia.
Fear Street bàsicament agafa com a referent el cinema de terror dels 70, 80 i 90, amb Scream i Viernes 13 com a referències principals. També del cinema de terror de bruixeria, estil Salem, per entendre’ns. La part que succeeix l’any 1666 aproxima al gran públic el que Roger Eggers va fer amb La bruixa. Tots els referents dels quals veu estan molt ben lligats.
Tot i que aquesta història queda tancada aquí, deixa molts anys i buits que poden ser omplerts amb altres spin-off que sembla que arribaran en format sèrie.
La narrativa és sorprenent perquè va del seu present, 1994, fins al passat, quan va començar la maledicció, l’any 1666. L’àncora d’aquesta trilogia no deixa d’estar en els personatges de 1994, que tenen una pel·lícula sencera, la primera, pocs moments en la segona, que és bàsicament un flashback narrat per un dels personatges i aproximadament la meitat de la tercera part, que serveix per tancar la història.
La història succeeix entre dos pobles molt propers, Shadyside i Sunnyvale. Mentre que a la gent de Sunnyvale, tot sembla que els va molt bé i són tots uns triomfadors, a Shadyside és tot el contrari. El poble no aixeca el cap, la seva gent arrossega misèria i sembla que hagin trepitjat merda. L’origen de tot està en l’execució de Sarah Fier el 1666, acusada de bruixeria. Els assassinats en un centre comercial de Shadyside l’any 1994 serà el desencadenant perquè un grup d’adolescents comencin a gratar en aquesta història fins a descobrir el perquè de la maledicció i intentin aturar-la, malgrat que els costi la vida.
El repartiment està format per cares desconegudes, en què destaca la protagonista, Kiana Madeira, però que també trobem alguna cara més familiar com la de Gillian Jacobs (Community) o Sadie Sink (Stranger Things) en la part de 1978.
La que m’ha agradat més és la segona, la de 1978. Aconsegueix molt bé actualitzar i remenar els elements del cinema de slasher de finals dels 70 i principis dels 80. M’ha encantat que s’hagin atrevit a fer escenes de gore que són per aplaudir. La més impactant de la saga és sense cap mena de dubte la de la màquina de tallar pa, però n’hi ha un grapat més de destacables.
Estèticament està cuidadíssima, sobretot en la part de 1994 amb un munt d’elements en segon pla que eren d’aquella dècada, des de les novel·les, passant per les pistoles d’aigua, els xats d’internet i un seguit infinit de referències culturals de l’època. Tinc més problemes en què en la part 1666 perquè han fet servir els mateixos actors i actrius. És una llicència que no m’acaba de funcionar. Crec que repetint la protagonista només hagués estat bé i li hagués sumat confusió. En trobar-se amb cares familiars que no són els mateixos personatges que hem vist abans, no m’acaba de funcionar i no produeix l’efecte que buscava.
Darrera la càmera hem tingut en tota la trilogia a la directora Leigh Janiak (Honeymoon). Fear Street no és una producció de Netflix, està produïda per Chermin Enterteinment per 20th Century Fox. Després que Disney adquirís la companyia i amb la pandèmia pel mig, Chermin Enterteinment va vendre els drets de distribució a Netflix.
Fear Street és una trilogia de terror slasher molt recomanable especialment indicada al públic adolescent que vol començar a veure terror, al mateix temps que la pel·lícula és un tast de l’slasher dels 70, 80 i 90. Productes com aquest fan més falta i material n’hi ha un munt d’omplir els anys de buits que deixa aquesta història. Només cal veure alguns dels assassins que apareixen que no en sabem pràcticament res.
