Elemental

Entre les diferents crisis que viu el cinema actualment, sigui la dels superherois o la dels blockbusters amb pressupostos altíssims, també trobem la de Pixar. El fet que pel·lícules com Soul, Luca i Turning Red s’estrenessin directament per plataforma sense passar pel cinema, és el principal culpable que la gent no anés a veure Lightyear perquè el costum es va perdre. Pixar va aprendre la lliçó i Elemental s’ha estrenat en cinema sense que tingués una data concreta d’arribada a Disney + i amb la qual han volgut tenir una finestra molt més gran del que és habitual en l’actualitat a Disney. Tot i que la pel·lícula va semblar un fracàs en primera instància, es va mantenir molt bé en sales durant tot l’estiu perquè tampoc va haver-hi competència en l’espectre de públic que buscava.

Si ens allunyem de les xifres i ens dediquem a parlar només de la qualitat de la pel·lícula, aquí és quan comencen els problemes perquè confesso que si l’hagués vista sense veure el nom de la companyia en els crèdits, hauria afirmat, al marge de la part tècnica, que aquesta no podia ser una pel·lícula de Pixar. Tot allò que ha fet famosa la companyia és absent en aquest títol. Possiblement el més fluix de la seva trajectòria.

Ja he dit que deixo a part la part tècnica perquè és fantàstica, com sempre. Res a dir. És el seu estil visual de sempre, ple de detalls i textures espectaculars. Els problemes recauen en el guió perquè fa la sensació que a part d’un missatge d’integració i d’abraçar la diferència, no té res a explicar. Pixar sempre ha estat la companyia capaç de construir històries en dues capes, una més senzilla en què els infants poden connectar, i una altra més adulta pels més grans. A Elemental, la capa adulta no existeix i estem davant d’una pel·lícula amb un missatge molt mastegat i amb uns valors molt tradicionals. Una pel·lícula molt infantil en què els adults s’avorriran moltíssim. Segurament no hi posaríem tants problemes si Elemental ens vingués d’una altra companyia, o de la mateixa Disney, ja que té força similituds amb Zootròpolis. Però estem parlant de Pixar, i Elemental s’assembla a qualsevol cosa menys a una pel·lícula de Pixar.

Elemental intenta establir una metàfora positiva sobre la diversitat i la immigració, quan ens presenta una ciutat en què els elements viuen en barris separats i no es barregen. Inclús es miren amb desconfiança entre ells. La percepció canviarà quan un element de foc i un d’aigua s’enamorin. Però poden estar junts l’aigua i el foc? Paral·lelament, veurem com el pare de la família de l’element de foc, ha estat preparant a la seva filla perquè continuï el negoci. Ella no s’ha plantejat res diferent, fins al moment que descobreix una cosa que li agrada per ella mateixa. Què li dirà al seu pare?

El director ha estat Peter Sohn, director també de The Good Dinosaur, que sense tampoc estar entre el millor de Pixar, era millor que Elemental. Sohn s’ha inspirat en la seva vida en crear aquesta història, ja que ell era un immigrant coreà que de petit no entenia el concepte de la immigració i, per altra banda, es va casar amb una persona que no era coreana, cosa que va crear un xoc cultural en la família.

No vull crear la sensació al final d’aquesta crítica que penseu que és una pel·lícula dolenta, però està molt lluny del que esperem quan anem al cinema a veure una de Pixar. Per tot això, és tremendament decebedora perquè els personatges estan mancats d’ànima i tot està sobreexposat. Segurament els més petits s’ho passin bé, perquè és una pel·lícula infantil, però els adults se’ls farà eterna, cosa que no estem acostumats que ens passi amb Pixar.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Idea of You

Comèdia romàntica de manual, en què destaca per damunt de tot Anne Hathaway i la bona química amb Nicholas Galitzine (Mary & George). Dirigeix Michael

Challengers

Darrera pel·lícula de Luca Guadagnino, responsable de Call Me by Your Name, Suspiria i Bones and All.  Challengers és un triangle amorós competitiu entre dos

The First Omen

Sorprenent debut en el cinema d’Arkasha Stevenson, en la que és una seqüela d’un clàssic del cinema de terror, La profecia, de 1976, que va

Ferrari

Michael Mann és un director que sempre ha dirigit títols amb un ritme frenètic i que té molta mà per les escenes d’acció. Títols com