Colin Trevorrow, després de l’èxit impressionant de Jurassic World, va decidir tornar a fer cinema més intimista. El libro secreto de Henry és el seu retorn a un cinema més independent a l’estil de l’aclamada Seguridad no garantizada. Per desgràcia el resultat és l’oposat.
La pel·lícula ens intenta explicar com des de la mirada d’un infant es perceben els problemes dels adults. Susan és un mare soltera amb dos fills: Peter de vuit anys, i Henry de dotze, que té una creativitat i maduresa desbordants. La vida de la família canvia quan Henry descobreix que la seva veïna és assetjada pel seu padrastre. Henry idearà un pla elaborat per salvar-la.
La trama es mou entre una fotografia sobre la infantesa, amb aires dels vuitanta, i un thriller sobre abusos i maltractaments. La veritat és que un dels principals inconvenients de la pel·lícula és que passa d’un gènere a un altre amb una rapidesa tal que li és impossible de dirigir a l’espectador. El desconcert provoca que al final un no sàpiga ni on està. Un cop conclosa, tampoc jo tenia molt clar si m’havia agradat o no. Però al poc que t’hi pares a reflexionar, la pel·lícula es desmunta com un castell de cartes. De fet, El libro secreto de Henry funciona força bé fins que deriva, incomprensiblement, cap un melodrama manipulador i forçat. Una pena perquè la pel·lícula té coses força interessants que se’ns plantegen, però a mida que el relat avança ho fa pels pitjors camins possibles.
En el repartiment trobem a Naomi Watts, que interpreta a la mare, Jaeden Lieberher el nen de Midnight special, i a Jacob Tremblay, el nen protagonista de Wonder. Sobre el repartiment destacar la magnífica fornada d’actors infantils que veiem darrerament en cinema i televisió, portant pel bon camí interpretacions que no són gens fàcils. Els joves Lieberher i Tremblay són l’únic pel que val la pena veure la pel·lícula. La música, els nens i la imaginació desapareixen i s’esborren per un guió que empitjora a cada pàgina, i acaba en un absolut ridícul.
