El irlandés

De Martin Scorese se n’ha sentit parlar més darrerament per les seves polèmiques i desafortunades declaracions arran de Marvel Studios, que després va matisar, que no pas de la pel·lícula que estrenaria per la plataforma Netflix. El irlandés ja és aquí i, per sort, ha començat un nou debat, molt més interessant, sobre la pel·lícula. El fet que cada nova pel·lícula de Marvel, Pixar, Tarantino o el mateix Scorsese que s’estrena sigui qualificada per alguns, fruit de la calentor del moment, com la millor de totes, no ens ha de fer perdre la perspectiva que El irlandés és una obra majúscula.

El principal interès d’El irlandés és el retorn d’Scorsese al cinema de gàngsters i especialment el seu retrobament amb Robert De Niro i Joe Pesci, i per altra banda, tornar a ajuntar a De Niro amb Al Pacino, després d’El Padrí II, Heat i Asesinato justo. El irlandés és una reunió dels actors d’una determinada generació que, liderats per Scorsese, van crear una nova manera de fer cinema de gàngsters amb Uno de los nuestros, de la qual una sèrie com Los Soprano en va prendre molt.

El irlandés és fonamentalment una pel·lícula d’actors i destaca sobretot per la direcció d’aquests. Tots els veterans que veiem a la pel·lícula estan a l’altura de les glòries que són. De Niro torna a ser un actoràs després de passar-se els darrers anys fent l’imbècil davant la càmera. Pacino està grandiós, és el roba escenes de la pel·lícula. És gràcies a ell que acabem sentint empatia davant un personatge menyspreable com Jimmy Hoffa. Però voldria destacar especialment a Joe Pesci perquè fa el millor paper de la seva carrera. Pesci, que es trobava retirat de la interpretació, aconsegueix transmetre’ns a la perfecció el temible que arriba a ser Russell Bufalino i al mateix temps fer-nos creure que pot ser una persona entranyable. Les seves paraules i gestos marquen sentència. Capítol a part mereix la seva interpretació en la darrera mitja hora que podria fer-li aconseguir un segon Òscar.

Pel que fa a la direcció, Scorsese està en plena forma i reparteix classicisme i modernitat al mateix temps. Dirigeix amb pols ferm una història amb moltes capes, narrada en diferents moments temporals que s’encavalquen, però que en cap moment et perds. El irlandés requereix un esforç a l’espectador a parar atenció en els diàlegs, en el llenguatge no verbal dels protagonistes i en el cinematogràfic, per entendre què ens vol explicar el director. Els silencis i els gestos també parlen.

El irlandés és tant una pel·lícula sobre com Frank Sheeran es converteix en una figura transcendental en els baixos fons, com, sobretot, el crepuscle de les persones que controlaven les màfies italianes durant unes quantes dècades.

Però, què fa que d’El irlandés una gran pel·lícula i no una pel·lícula més en l’excel·lent filmografia d’Scorsese? Sense cap mena de dubte la mitja hora final. La manera com retrata la vellesa, la decrepitud física i mental, eleva la pel·lícula al lloc més alt. Scorsese ho fa amb realisme, sense utilitzar cap efectisme. I això ens ho comença a explicar en un moment en què ja ens ha deixat tocats, quan descobrim que el veritable viatge dels protagonistes. En el final, el crepuscle pren el protagonisme, la història esdevé trista i Scorsese aconsegueix emocionar-nos. I què és el cinema sinó fer-nos sentit alguna cosa dins nostre?

Sense cap mena de dubte el principal defecte de la pel·lícula ha estat en el rejoveniment dels actors, sobretot Robert De Niro. Aquí segurament hauria d’haver demanat ajuda a Marvel. Tots sabem com era De Niro de jove, perquè allà estan les seves pel·lícules. La sensació que tinc després d’haver vist El irlandés és que Sheeran ha estat vell tota la vida. El filtre digital sobre el rostre de l’actor a vegades sembla més un lífting que no pas una altra cosa, sense esmentar que el cos de l’actor és l’actual i no concorda amb l’aspecte del rostre.

El irlandés és moltes coses. Una pel·lícula de gàngsters, una història d’amistat i una visió crua sobre l’envelliment i el pas del temps. Estem davant una història apassionant que adapta alguns llibres, en què les coses que s’expliquen poden ser veritat o no, però no oblidem que això és cinema i la ficció hi juga un paper important. El que és innegable és que la pel·lícula emociona i et manté clavat i interessat durant tres hores i mitja, amb les pauses necessàries que ens permet Netflix.

Si en voleu més amb espòilers, escolteu el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.

 

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El