Don’t Look Up (No mires arriba)

Mai hauria pensat que aquesta sàtira que proposa Adam McKay hagués creat aquesta divisió. I crec que això és un bon senyal perquè la pel·lícula fa mal i posa el dit a la nafra sobre el moment actual, el qual ha fet aflorar el millor i el pitjor de la societat.

Aquesta és una sàtira sobre la pandèmia, però que també podria ser-ho del canvi climàtic, de les xarxes socials i moltes altres coses. Els mitjans de comunicació, els polítics, les empreses, els militars i la població, no canvien, són els mateixos als quals veiem reaccionar de forma satírica.  Adam McKay ens posa un mirall a davant. Alguns no els agradarà veure’s reflectits. Això ha fet que els comentaris negatius de la pel·lícula tinguin un nivell d’acarnissament que no és habitual.

La història comença quan uns astrònoms descobreixen que un meteorit ve cap a la Terra. Només queden sis mesos per poder reaccionar. En cas contrari, posarà fi a tota la vida del planeta. En un principi els astrònoms són tractats amb menyspreu pels polítics i com un gag en els mitjans de televisió. Quan vegin que tenen raó, els mitjans els voldran convertir en estrelles mediàtiques, els polítics els faran servir per guanyar vots, mentre la societat està dividida entre els que creuen en la ciència, els negacionistes i els fans de les teories de la conspiració.

McKay no amaga les seves cartes i es posiciona i es burla descarnadament de tothom. És per això que alguns han jutjat la pel·lícula perquè s’han sentit ofesos i no per les magnífiques interpretacions de Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence, el primer en el paper d’un científic nerviós molt estereotipat, i la segona, en el d’una intel·ligent estudiant de postgrau que la incredulitat del que l’envolta, la portarà per un camí inesperat. Tampoc pels valors cinematogràfics de la pel·lícula. Valorar-la perquè exposa una crítica que no agrada és fer just el que la mateixa pel·lícula denuncia.

McKay ve del món de la comèdia. Ha treballat amb Will Ferrel en diverses ocasions, la més destacada a El reportero, però va ser l’any 2015 que va sorprendre a tothom amb La gran apuesta i el 2018 a El vicio del poder. Dues sàtires en què en la primera va posar el mirall a la cara als bancs i en l’altra als polítics a l’altra, tanmateix llavors no va molestar tant. Quan ho ha fet a tothom, sense deixar-se a ningú, és quan ha aixecat polseguera.

Entre el repartiment també trobem a Meryl Streep, que és la representació dels pitjors presidents del país, com Trump o Bush, Mark Rylance, en el paper d’un gurú tecnològic que amaga a un psicòpata, a Ariana Grande, que sembla interpretar-se a ella mateixa, a Tyler Perry i Cat Blanchett, en representació dels mitjans, i Timothée Chalamet, un skater. Probablement. el de Chalamet sigui el personatge més simpàtic de la pel·lícula.

Com a espectadors també ens fa reflexionar sobre la mediocre classe política que ens envolta. I aquí entren els cunyats de presidents del govern que neguen el canvi climàtic i els presidents que recomanaven veure lleixiu els primers dies de la pandèmia. I clar, la responsabilitat de la població que els vota.

Si heu perdut la fe amb l’espècia humana, aquesta és la vostra pel·lícula. I sense explicar el final, que ningú dubti que si s’ha de salvar algú, anirà en funció de qui tingui més diners en el banc, no pas de salvar als que puguin aportar més a la societat. Si us insisteixen molt que és una mala pel·lícula i no la mireu, pregunteu-vos si qui us ho està dient ho diu perquè ho pensa de debò o perquè no vol que miris a dalt.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

No Hard Feelings

Jennifer Lawrence protagonitza aquesta comèdia romàntica juvenil hereva de pel·lícules com Porky’s o American Pie, que se centraven en la pèrdua de la virginitat dels

Thanksgiving (Black Friday)

L’any 2007, el díptic Grindhouse, format per Planet Terror, que va dirigir Robert Rodríguez, i Death Proof, que va dirigir Quentin Tarantino, incorporava quatre falsos

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,