Come Play (Ven a jugar)

Come Play vindria a ser la resposta americana a l’australiana Babadook. Dirigeix Jacob Chase que adapta el seu propi curt del 2017, Larry. Ens trobem davant una pel·lícula de mare i nen enfrontant-se amb un terror sobrenatural. Si a Babadook el monstre arribava a través d’un llibre infantil, a Come Play ho fa a través d’un telèfon mòbil. I és que la mainada també s’ha modernitzat i ara els llibres infantils ja els llegeixen en tauletes electròniques.

El protagonista és Oliver un nen amb autisme que només pot comunicar-se amb el món a través d’una aplicació de veu del mòbil. Marginat a l’escola i solitari a casa, Oliver passa moltes estones sol ja que els seus pares tenen problemes. Oliver contactarà amb una criatura monstruosa que vol fer un nou amic i que apareixerà de dintre l’aplicació.

Come Play vindria ser una versió americana de Babadook, uns quants graons per sota. En aquesta ocasió sí que hi ha pare, però com si no hi fos, ja que la lluita amb el monstre és només cosa de la mare i el fill. Si Babadook portava les pors reals en el gènere del terror, Come Play vol fer una cosa semblant amb el temps que passa la mainada davant una pantalla que es manifesta en un monstre anomenat Larry.

El cert és que la premissa està genial i Chase té molt bones idees, però és molt tova en crear terror, ja que al final ens quedem amb els espants de sempre i poca cosa més. No m’he tret la sensació que hi havia material per fer una molt bona pel·lícula de terror, i que finalment és una proposta més per passar l’estona que al cap d’una setmana ja haurem oblidat.

L’autèntic terror de la pel·lícula és l’aïllament social que pateix el nen, primer a causa de l’autisme, fet que l’ha portat a ser marginat pels seus companys, i segon perquè el seu món és tan petit que es concentra tot en la pantalla d’una tauleta. La pena és que no aconsegueix atemorir ni anar més enllà del cinema de terror més comercial i convencional. Del que més m’ha agradat és el nen protagonista, Azhy Robertson, que ja ens va deixar impressionats a Historia de un matrimonio. Aquí no li calen les paraules per fer-nos sentir com de malament ho passa.

Com a missatge de l’aïllament social que la tecnologia condueix els nens i nenes, funciona, com a pel·lícula de terror, no.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i