Els remakes en acció real de Disney són un desastre. Malgrat l’excepcionalitat que representa El llibre de la selva de Jon Favreau, la resta són per oblidar i tornar a veure la versió d’animació per oblidar-se que la pel·lícula amb persones existeix. Tot i que són innecessàries, més llargues que el seu equivalent en dibuixos, sense ànima, pitjors i tot el que vulgueu, tenen tirada comercial i el públic passa per caixa. Això fa que Disney no tingui aturador en aquest despropòsit i que actualment recaptin més que les pel·lícules de Marvel. Només cal mirar les xifres de Lilo & Stitch.
Davant aquest panorama, era qüestió de temps que una altra productora intentés fer el mateix amb els seus èxits d’animació. Com ensinistrar un drac (2010) és la millor pel·lícula animada de DreamWorks, i les seves dues seqüeles converteixen la saga dirigida per Dean DeBlois en una trilogia perfecta. Davant la por que això va despertar en el mateix DeBlois, que s’ha manifestat de manera semblant a com ho acabo de fer amb els live-action, va decidir que, ja que la productora la faria contra vent i marea, volia dirigir-la ell per assegurar-se que no s’embrutés la seva obra mestra.
El resultat ha estat una pel·lícula meravellosa que, malgrat ser un remake fidelíssim a l’original, és capaç d’emocionar en els mateixos moments. Què és el cinema, sinó emocions? Si tens això, ja has aconseguit el més important.
DeBlois és conscient que la pel·lícula original és perfecta i que no cal canviar-ne res. De fet, els canvis són molt subtils i tenen més a veure amb un to lleugerament més fosc que l’original, cosa que potser farà aterrir els més menuts en algun moment. Però dins d’aquest punt més fosc, la història està narrada amb més èpica i més moments de pell de gallina.
El treball en vestuari, localitzacions, direcció i tot el que forma part de l’apartat tècnic és impecable. I cal destacar la peça més increïble: la recreació d’un Esdentegat perfecte. L’equip ha fet servir efectes pràctics sempre que ha estat possible, i això ha ajudat els actors a creure que, davant seu, hi havia dracs reals.
El repartiment és fantàstic, un dels motius pels quals la pel·lícula funciona tan bé. Mason Thames (Black Phone) interpreta en Singlot, i cal dir que és genial: és capaç de transmetre aquell geni maldestre a qui li costa encaixar. Thames ajuda a fer d’en Singlot un personatge més real i profund, essent alhora el Singlot de tota la vida.
La relació d’en Singlot amb el seu pare, un fantàstic Gerard Butler, no és bona, així que amb qui més es fa és amb el ferrer, en Rot Podrit, en un càsting clavat amb Nick Frost. Nico Parker interpreta l’Astrid, amb qui li costarà fer-se amic, i la pel·lícula aprofundeix més en la jerarquia dels personatges i en com van llimant el seu conflicte.
Entre els temes que tracta hi ha la sempre complicada relació entre pares i fills, l’amistat entre l’humà i l’animal, i la comprensió del rival. La raó és que, com ja deia el capità Picard, sempre cal apostar per la diplomàcia.
Els efectes visuals són esplèndids, i s’han recreat amb la mateixa emoció els moments clau: el primer contacte físic entre en Singlot i l’Esdentegat, l’escena del primer vol, la batalla final i l’escena final en què en Singlot es desperta. Aquests moments van acompanyats, novament, de la partitura excel·lent de John Powell.
Com ensinistrar un drac (2025) és la millor adaptació en imatge real que s’ha fet mai d’una pel·lícula d’animació.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
