Climax

Ho confesso, Gaspar Noé (Irreversible, Enter de void i Love) em sembla un venedor de fum. Un d’aquets cineastes que es passegen per diferents festivals mentre reben l’aplaudiment d’una crítica que el venera. Personalment em sembla un venedor de fum frívol, com pot ser Albert Serra a casa nostra. Les seves pel·lícules em semblen buides de contingut i només busquen la provocació gratuïta. A través d’unes imatges visualment potents, repeteix les mateixes provocacions una vegada i una altra en les seves pel·lícules. Els temes recurrents d’aquest enfant terrible del cinema francès són omnipresents en el seu cinema. Els podem resumir en les violacions, la violència extrema i gratuïta, l’ús i abús de les drogues, els embarassos i els avortaments.

Climax no és res més que tornar als temes de sempre de la seva filmografia. En aquesta ocasió, l’argument, una vegada més, ens resulta de vergonya pels altres. Noé tanca els ballarins d’una companyia de dansa en un local, on al llarg d’una nit es desenvoluparà una rave que transcorrerà entre ballarugues i salvatjades.

La pel·lícula es mou en tres blocs. El primer, d’uns 10 minuts, en què els protagonistes parlen a càmera i expliquen les seves inquietuds. Aquest fragment en dura 10, però només donava per dos. Imaginem que l’objectiu era que arribéssim a sentir empatia envers els personatges, però són tan imbècils que això és impossible. El segon bloc consisteix a veure diferents plans seqüència dels ballarins ballant, i res més. Plans seqüència marca de la casa. I els 45 minuts restants veiem els protagonistes fent bogeries i salvatjades mentre es troben sobre els efectes de les drogues. Per entendre’ns, és com veure un grup de borratxos des del punt de vista d’algú que va serè.

El millor de la pel·lícula és que només dura poc més de 90 minuts, no obstant el metratge curt, no evita que la pel·lícula se’ns faci llarguíssima.

Noé és un provocador gratuït i el seu cinema està ple de contingut que indigna a l’espectador i el  pertorba, sovint sense justificació. Si ve al cas o no, al realitzador li és absolutament igual. Personalment em sap greu per Sofia Boutella que no sé qui la va enganyar per participar en aquesta pel·lícula.

Per cert, Climax s’ha endut el premi a la millor pel·lícula de Sitges. Un error des del meu punt de vista, no ja perquè consideri que la pel·lícula és un enorme bluf, sinó perquè crec que en els festivals de gènere cal premiar un altre tipus de pel·lícula i no l’obra d’autor més provocativa que pugui haver-hi en una secció oficial. Però això ja s’ha convertit en un malsà costum entre els diferents jurats.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però

Ricky Stanicky

Peter Farrelly, director de comèdies esbojarrades com Algo pasa con Mary o Dos tontos muy tontos, o en solitari de la guanyadora de l’Òscar a