Cielo de medianoche

George Clooney torna a la direcció a Cielo de medianoche, que també protagonitza. Està basada en el llibre de Lily Brooks-Dalton i ha estat guionitzada per Mark L. Smith (The revenant, Overlord).

La pel·lícula ens narra dues històries en paral·lel després que la Terra hagi patit una catàstrofe que sembla haver acabat amb la humanitat. Una ambientada en l’Antàrtica, indret en el qual viu refugiat un solitari científic, només acompanyat per una nena que no parla. La segona fora del planeta. Una nau enviada en una missió a una colònia a l’espai està de tornada i espera aterrar, sense conèixer la situació en què es troba la Terra. Les dues històries es creuen quan el científic decideix desplaçar-se fins a una torre de comunicació per informar i per evitar que aterrin perquè puguin tornar sans i estalvis a la colònia d’on venen.

Al contrari que la majoria de la gent que l’ha vist, la pel·lícula m’ha acabat agradant lluny d’entusiasmar-me. Tanta crítica negativa no era per tant. Sí que és cert que en els primers 40 minuts de pel·lícula no passa res i et convida a abandonar-la. Però a partir d’aquest moment comencen a passar coses, moltes peripècies tant a l’àrtic com a l’espai, pel qual passes de l’avorriment a l’entreteniment. A veure, no és res de l’altre món, però al final entreté, tot i que li costa arribar-hi.

Cielo de medianoche ofereix un film de supervivència i a la vegada una reflexió sobre el mal que la humanitat fa al planeta. A vegades resulta massa reflexiva i el principi arrossega a la pel·lícula quan comença a posar-se interessant. El millor és que la sorpresa final no me l’he vist a venir i m’ha sorprès per partida doble. Mirada en perspectiva llavors tot té molt sentit. Llàstima del problema en narrativa i ritme de tota la part inicial.

Visualment és molt atractiva. Tant els paisatges de l’àrtic com els que veiem a l’espai que són espectaculars a l’estil Gravity o The Martian. A vegades són pura poesia. A més, l’embaràs real de l’actriu Felicity Jones, li fa bé a la pel·lícula, ja que en fa una trama secundària que enforteix el seu personatge. A més de George Clonney i Felicity Jones, completen el repartiment David Oyelowo, Demian Bichir, Kyle Chandler, Ethan Peck i la jove Caoilinn Springall.

Al final aconsegueix emocionar, tot i que el principi pot ser un escull que molta gent no superi, i més a Netflix en què és molt fàcil parar i passar a la següent pel·lícula. Però crec que la paciència compensa. Doneu-li una oportunitat, fins al final.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i