Personalment tenia a Rodrigo Cortés per un director que no només prometia, sinó que estava aportant coses molt interessants en el gènere, des de casa nostra. Juntament amb Jaume Collet-Serra, podria dir que Cortés és un nom que m’interessa molt més enllà de Jaume Balagueró i J.A. Bayona. No entenc per què es parla tant dels darrers i tant poc dels primers. Sobretot de Collet-Serra, el més consolidat en la indústria americana.
Buried va ser una pel·lícula meravellosa, i en menor mesura, Luces rojas, també aportava coses interessants. Fins i tot Emergo, tot i no dirigir-la, sí que en va ser el seu guionista, editor i productor, oferia coses noves en un gènere tan trillat i explotat com el found footage en el terror. Per això, després de veure Blackwood no he entès res. Més que res perquè és una de les pitjors pel·lícules que he vist aquest any, i no em quadra en res amb el talent de Cortés i la seva bona feina.
Podem justificar que es tracta d’una mena d’encàrrec de la productora de La saga Crepúsculo, ja d’entrada no pinta bé, que adapta una novel·la gòtica protagonitzada per una adolescent problemàtica que és internada en una escola per a joves amb talents singulars que, suposadament, desconeixien fins aleshores. He de dir que la premissa em sembla molt interessant, la qual no puc dir-la perquè es rebel·la en el tram final, però la seva explotació i posada en pantalla és pèssima. Segurament per culpa d’uns guionistes terriblement dolents.
Si la primera hora es fa llarga i eterna perquè no passa res i es passa l’estona repetint fins a la sacietat conceptes explotadíssims i de manual, el terç final és una traca de l’absurd. A aquest sense sentit de personatges i situacions que apareixen del no-res i sense explicació, s’afegeix un muntatge caòtic i uns efectes especials de pena.
Ni la presència d’una esforçada AnnaSophia Robb i d’una Uma Thurman disposada a fer el que sigui per cobrar alguna cosa, salven aquest despropòsit majúscul que és Blackwood.
Només puc desitjar que Cortés torni a projectes més personals i s’allunyi de propostes tan espantoses com Blackwood, en les quals no trobem cap element que ens faci pensar que ell ha estat darrera la càmera.
