El biopic, i concretament el musical, és un gènere molt complicat de fer sense caure en els llocs comuns. Better Man ho aconsegueix, i pels motius que explicarem a continuació esdevé una de les millors pel·lícules que ha ofert aquest gènere. Better Man és una pel·lícula excel·lent que gaudireu fins i tot si no sabeu res de Robbie Williams, i que gaudireu com animals si en sou fans. Robbie Williams sempre ha volgut entretenir-nos amb la seva música, i ara ho fa també amb aquesta pel·lícula, que a part de divertir-nos moltíssim, també ens emociona.
Better Man mostra l’ascens a la fama de Robbie Williams, que amb només quinze anys entra a la boy band Take That. La pel·lícula explora la complicada relació amb el seu pare i l’entranyable complicitat amb l’àvia. L’inici de l’èxit se situa en el moment en què la seva vena artística no era tinguda en compte dins del grup, que el veia com el pallasso i el dolentot, una imatge que, de fet, era alimentada pel màrqueting de Take That. La crisi amb el grup desemboca en una vida plena d’excessos i abús de substàncies, que culmina amb l’expulsió de Williams. A partir d’aquí, seguim la seva relació amb la cantant Nicole Appleton, els primers passos de la seva carrera en solitari, nous abusos i el procés de rehabilitació. Better Man ens narra la vida de Williams fins al 2001, culminant en el seu mític concert a l’Albert Hall.
Williams està molt ben retratat, i se’ns mostra com aquest músic descarat que, si no hagués estat així, ni l’haurien escollit ni hauria esdevingut famós. Un dels grans encerts del director és no endolcir res: tot s’hi presenta amb naturalitat, amb defectes i virtuts. El guió s’ha construït a partir de converses amb el mateix Williams. No defuig els temes delicats: sobre la taula hi trobem infidelitats, drogues i pensaments suïcides. En aquest sentit, recorda a Rocketman, un altre biopic musical brillant.
Tot i que recorre totes les fases típiques dels biopics musicals, Better Man aconsegueix transcendir per oferir una proposta diferent i emotiva. Una de les decisions més arriscades, i sorprenents, és substituir l’actor per un mico generat amb CGI que interpreta a Williams. L’actor Jonno Davies encarna el personatge mitjançant tècnica de captura de moviment i n’hi posa la veu en la seva joventut, mentre que el mateix Williams hi intervé quan el personatge ja és adult, en una mescla vocal espectacular. Les cançons, però, les interpreta sempre el mateix Williams. La idea de convertir-lo en un mico és del director Michael Gracey, i he de dir que funciona perfectament. Ja sabem, gràcies a les pel·lícules d’El planeta dels simis, com poden estar de ben fets aquests efectes, i aquí el resultat és igual de convincent. L’empresa encarregada ha estat la neozelandesa Weta. L’excusa narrativa és que, com diu el mateix personatge, sempre s’havia sentit com un mico sobre l’escenari. És curiós com, a través d’aquesta figura simiesca, s’acaba generant encara més connexió emocional amb el personatge. És absolutament meravellós veure com el mico va canviant d’estètica i pentinats en funció de les diferents èpoques del cantant.
Les cançons prenen un nou sentit en aquesta pel·lícula, ja que se situen en contextos diferents d’aquells en què van ser creades. Per exemple, Rock DJ sona mentre Williams encara forma part de Take That, malgrat ser una de les cançons més representatives de la seva carrera en solitari.
Des de ben petit, Williams tenia clar que volia ser famós. Criat en un barri humil, heretà la vena artística del seu pare, un còmic i cantant de pubs, que va abandonar la família quan Robbie només tenia tres anys.
La pel·lícula té una part clarament musical, amb dues tipologies de coreografies: les que el mostren cantant en directe sobre l’escenari, i els números musicals en majúscules, plens d’energia, de tradició teatral i cinematogràfica, com el magnífic moment a Piccadilly Circus amb una quantitat brutal de ballarins durant Rock DJ. No s’explora el procés creatiu de les cançons, sinó que es posa l’accent en la seva vida i en donar un nou context a les peces, i funciona, encara que el context original fos un altre.
La relació amb el pare és un dels eixos centrals del film. Williams sempre l’enyora, i només el veu en curts períodes de temps, gràcies a la intervenció de l’àvia, que sap com n’és d’important per al nen. A través del pare neix l’admiració per crooners com Frank Sinatra. Aquesta relació està molt ben treballada i en cap moment és simplificada: hi ha matisos, contradiccions i una gran veritat emocional.
Tot i que el procés de caiguda i redempció ja l’hem vist mil vegades en aquest tipus de pel·lícules, el director el mostra d’una manera única i adaptada al món interior de Robbie Williams. També utilitza el recurs de fer que el personatge es trobi amb ell mateix en diferents etapes de la seva vida, no pas les millors, com si els fantasmes del passat el perseguissin amb cares d’enfadat.
L’experiència de Gracey en la direcció de videoclips es nota en diverses seqüències oníriques que volen mostrar l’estat d’ànim del cantant.
Altres temes destacats de la pel·lícula són Feel, Angels, She’s the One, en un duet fantàstic amb la que serà la seva parella, i My Way, en la part final.
Better Man és una pel·lícula excel·lent, amb un repartiment poc conegut però molt sòlid, que desprèn sinceritat, amb moments que recorden a musicals com Billy Elliot, en el seu inici, o Rocketman en els moments foscos, i amb un mico que sembla sortit d’El planeta dels simis, però que és el personatge més humà de tots. Què voleu que us digui: he estat les dues hores i escaig que dura amb un somriure d’orella a orella, en total connexió amb la pel·lícula i desconnexió del món.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
