Mamoru Hosoda és un dels grans realitzadors actuals de pel·lícules d’anime. Aquí estan obres com La noia que saltava a través del temps, El nen i la bèstia, Mirai, la meva germana petita o la que per a mi encara és la millor de la seva filmografia, Wolf Children.
Belle és la seva darrera pel·lícula que s’estrena ara després del seu pas per Sitges l’octubre passat. La pel·lícula ens narra la història de Sozu, una adolescent que ha perdut a la seva mare i que se’n va a viure amb el seu pare lluny de la ciutat. Separada del món que coneixia, descobreix U, un món virtual en què assumirà l’avatar i identitat de Belle, amb la qual es farà famosa en aquest món. L’anonimat fa que els protagonistes actuïn de manera diferent com ho fan en el món real.
Hosoda torna a jugar amb un dels seus recursos habituals com és passar del món real a un món de fantasia, però en aquesta ocasió l’imaginari fantàstic és el món virtual. Com si es tractés de Ready Player One, els joves entren en aquest món a través d’una aplicació i creen avatars i noves identitats, mostrant-se sense les limitacions de la societat real.
La pel·lícula ens explica que els moments feliços que puguem tenir en el món virtual són efímers i que no podem fugir dels problemes de la vida real. Allà pots ser qui tu vulguis, però la realitat pesa més i en un moment o altre hi has de fer front.
Belle està narrada com un conte de fades. No amaga una mirada a l’animació de Disney, la més experta en explicar contes. Concretament en La bella i la bèstia.
El més atractiu de Belle és que és una filigrana de l’animació que conforma una experiència visual i musical totalment immersiva. La banda sonora és d’aquelles que ressonaran al cap dies després.
Com és habitual en el cinema d’Hosoda, la família és el centre de l’argument de les seves trames. Les relacions de pares i mares amb la seva mainada o l’absència d’aquests, són els eixos centrals del que passa en el món real d’aquesta pel·lícula. Belle va una mica enllà i planteja qüestions dures que no ens havien passat pel cap en començar a veure-la.
Belle també té una altra part que connecta amb el nostre món. Temes com el ciberassetjament, sobretot entre els més joves o la toxicitat que poden esdevenir les xarxes socials quan s’utilitzen malament, són algunes de les reflexions que ens ofereix la cinta.
Belle és una molt bona pel·lícula que aprofita cinematogràficament les xarxes socials, a les quals molts joves estan enganxats, per explicar-nos tant les coses bones com dolentes que poden tenir.
