Debut en la direcció de Cord Jefferson. Un debut que no podia ser més triomfal perquè s’ha endut cinc nominacions als Òscars, tres d’elles de les més importants, pel·lícula, guió adaptat i actor per a Jeffrey Wright. American Fiction és un títol petit i independent en què la nominació ja era el premi. American Fiction es va posicionar entre les nominades sense fer fressa i sense que ningú en sabés res, tot i que dies abans ja sonava com a possible sorpresa.
El cas és que American Fiction ha aconseguit entrar en aquesta llista per mèrits propis, principalment per un meravellós guió satíric, un gènere que veiem molt poquet. L’altre gran mèrit és l’espectacular interpretació de Jeffrey Wright.
American Fiction és una sàtira racial i editorial. La primera escena ja defineix molt bé de què anirà la pel·lícula. Aquesta comença amb el personatge de Jeffrey Wright, de raça negra, discutint amb una alumna de raça blanca. El motiu de debat és que l’alumna se sent ofesa que el professor, no oblidem que és negre, hagi escrit a la pissarra el títol del conte de Flanney O’Connor, “The Atificial Nigger”. L’alumna blanca se sent ofesa perquè ho ha escrit destacat a la pissarra i el mestre no fa servir la paraula “racialitzada”. Tot i que el professor li recalca que no passa res. Finalment, l’alumna marxa plorosa de la classe. La cosa no millora quan el culpable assenyalat és el professor que l’envien de vacances perquè l’assumpte s’oblidi. Aquest és l’absurd que vol denunciar la pel·lícula. Ho fa a través del món editorial, al mateix temps que juga amb els estereotips racials que perpetua el món de la cultura.
La pel·lícula adapta la novel·la Erasure de Percival Everett de 2001. La novel·la denunciava com la indústria del llibre, dominada per editors i lectors blancs, durant els anys noranta, encasellava els escriptors negres en un determinat tipus d’històries. Si fugien d’aquestes històries, ningú els hi feia cas. Passava el contrari amb les que encaixaven amb les obres que els editors americans blancs creien que reflectien l’autenticitat de la vida d’un negre. En la pel·lícula, el personatge de Jeffrey Wright ha de parlar com se suposa que el cinema ens ha ensenyat que parlen els afroamericans i dir que ha estat a la presó, perquè li facin cas. Els editors no presten atenció als autors afroamericans que escriuen històries que no tenen a veure amb vides traumatitzades per la violència, les armes, les drogues, etcètera. El resultat, un guió intel·ligent i un Jeffrey Wright espectacular en el paper principal.
La trama de la pel·lícula segueix la vida del professor durant la seva excedència forçosa. Tornarà a la casa familiar a Boston i s’haurà d’enfrontar amb diversos drames relacionats amb els seus germans i la seva mare. És durant aquest temps que escriu el tipus que demanen els editors per fer palesa l’estupidesa de les editorials, portant-ho fins a l’extrem.
L’adaptació del llibre és magnífica, ja que el repte no era fàcil. La novel·la no té una narrativa lineal, perquè està formada per entrades del diari del protagonista, conceptes per a contes i articles. Amb tot aquest material de base, Cord Jefferson n’ha escrit una ficció que funciona a dos nivells, el del drama familiar i la sàtira.
La pel·lícula té escenes boníssimes quan demanen al protagonista si vol ser jurat literari i aquest quan pregunta obertament si és la quota racial, l’editor li confirma sense despentinar-se. Com aquesta en tenim unes quantes més que posen en relleu l’estupidesa, com per exemple quan el protagonista exigeix el canvi de títol per un altre que millor que descobriu vosaltres mateixos. El pitjor de tot és que res del que veiem aquí sembla exagerat.
American Fiction és una bona pel·lícula que només per la interpretació de Wright, un repartiment que hi posa el cor i el guió, ja ha valgut la pena veure-la. El final és la cirereta del pastís. Quina obra rellevant no és adaptada al cinema avui en dia? Una sàtira sobre els executius de Hollywood, des del mateix punt de vista, amb Adam Brody, la compro ara mateix.
