L’estiu de 2012 s’estrenava Prometheus, anunciada com una preqüela de la saga Alien, molt perjudicada aleshores per la tercera i quarta part i ridiculitzada en l’encreuament amb la saga Predator. El retorn de Ridley Scott a la direcció va fer pujar el llistó i la majoria de la gent va pensar que era possible repetir una pel·lícula de la qualitat i originalitat de les dues primeres. Però amb un Ridley Scott incapaç de fer cap altra obra mestra des de Blade Runner, pensar que podia superar o igualar el primer Alien, era absurd. Les meves expectatives no eren molt altes, així que Prometheus tampoc em va semblar el desastre que la majoria de la gent diu. Com a mínim em va entretenir, i Scott no es va limitar a repetir el mateix. El concepte de Prometheus era nou, de fet es desvinculava tot el que podia d’Alien, tot i que succeïa en el mateix univers. Prometheus va aportar una filosofia que la saga no tenia i s’oblidava de criatures amb dents punxegudes corrents per la nau, per teoritzar sobre l’origen de la vida i a Covenant ho fa sobre la creació dels Aliens.

A Covenant, se li va demanar a Scott que s’apartés del que havia començat a explicar a Prometheus i que en definitiva tornés a fer una pel·lícula d’Alien. I això és exactament el que tenim aquí, amb l’afegit que tanca els fils argumentals que quedaven penjats a Prometheus. Covenant acaba essent un híbrid que intenta agafar el millor d’Alien i Aliens, al mateix temps continua la trama de Prometheus.

Alien: Covenant succeeix 10 anys després de la pel·lícula anterior amb una tripulació nova i uns nous protagonistes que acabaran en un planeta on troben la desapareguda nau Prometheus.

Covenant respon a la pregunta sobre quin és l’origen dels Aliens. Un atreviment perquè és molt més senzill deixar-ho en el misteri davant la seguretat de sigui quina sigui la resposta, segurament deixarà insatisfet a la majoria.

La millor manera de disfrutar aquesta nova saga és oblidar-nos de les pel·lícules que la van originar i veure-la com una cosa a banda perquè el to té poc veure. Tot i que aquesta s’apropa més al que ja coneixem, amb moments de terror com la primera i d’acció com la segona. El resultat triomfarà o fracassarà depenent de les expectatives de cadascú.

Una de les millors coses que hi veiem són els efectes especials i el disseny de producció. Tant la nau, com el planeta, com tots els ambients de la pel·lícula estan molt ben recreats. Mai Alien s’havia sentit tan gòtica i la veritat és que aquesta estètica li està genial.

Pel que fa a la direcció, el pols de Ridley Scott és encara ferm i és plenament capaç de mostrar-nos imatges molt potents i pertorbadores.

El més fluixet són els personatges, que no se’ns queden a la retina com els de la primera. No deixen de ser els típics personatges plans que t’oblides d’ells al poc de morir perquè només estan a la pel·lícula per morir en mans dels Aliens. El millor continua essent Fassbender, en aquesta ocasió en un genial doble paper, i es manifesta clarament el pilar en què giren aquestes preqüeles.

La banda sonora de Jed Kurzel està en la línia de la pel·lícula. Agafa coses d’aquí i d’allà, inclòs el mític tema de Jerry Goldsmith.

Alien: Covenant no ens ofereix res de nou a la saga que no se’ns hagi mostrat abans, però en aquesta mena de grans èxits d’Alien que és Covenant, sí que aconsegueix entretenir i fer-te saltar de la butaca un parell de cops, al mateix temps que amplia la mitologia de la criatura Alien, amb més o menys fortuna, aquí ja queda a l’opinió de cadascú. En aquest sentit funciona de manera molt semblant a Star Wars: El despertar de la força. Si això és el busqueu, us agradarà, en canvi si espereu una pel·lícula que transcendeixi com ho fa fer la primera i la segona, i estigui al mateix nivell, millor que us quedeu a casa i torneu a veure les originals.