Proposta molt interessant sobre la religió catòlica durant el despertar sexual d’una adolescent, a principis dels 2000 en una localitat no específica, però que entenem que cal situar-la en un dels estats més conservadors d’Amèrica.
La protagonista és Natalia Dyer, coneguda pel seu paper de Nancy a la sèrie Stranger Things. La directora és la debutant Karen Maine que adapta el seu propi curtmetratge del 2017, del mateix títol i també protagonitzat per Dyer.
Yes, God, Yes té diferents vessants que la fan molt interessant. Primer, de quina forma es produïa el despertar sexual dels adolescents a finals dels noranta i principis del 2000, i quines eines feien servir per excitar-se. Potser algú li semblarà xinès, però parlo d’un món anterior a les xarxes socials i al Whatsapp, en què els cercadors de referència eren Yahoo! i Altavista i la gent corrent navegava per l’Internet Explorer i els més alternatius ho feien pel Netscape. El cas és que els xats d’internet era la base de comunicació entre internautes. Els xats solien ser temàtics. Si volies parlar entre amics o desconeguts de cinema, música o de qualsevol altra cosa, entraves a la sala que tocava i podies xatejar o fer el trol com un tuitaire actual. Evidentment, les sales més utilitzades eren les sexuals, en les que joves i adolescents posaven a prova les seves hormones desfermades per trobar el plaer sexual a través de les paraules o algunes imatges que ve podien ser de la mateixa persona o qualsevol imatge robada a l’internet. Era l’inici del sexe virtual. Aquesta petita classe d’història, és per situar-nos en el context que ens situa la directora Karen Maine, qui sembla haver fet una pel·lícula molt personal.
Una de les pretensions que té Yes, God, Yes és denunciar la hipocresia de les escoles catòliques de mig oest dels Estats Units, en què es parlava de sexe com si es tractés d’un acte del diable, però d’amagat els monitors de campaments religiosos el practicaven i el consum de productes pornogràfics existia. La nostra protagonista es troba en el seu darrer any d’institut, és filla d’una família catòlica pràcticament i va a una escola religiosa de mentalitat bastant tancada en la diversitat, especialment la sexual que és la que posa l’accent la pel·lícula. El personatge de Natalia Dyer viurà una lluita constant entre el que li diuen a l’escola sobre el sexe i el que ella sent, que la portarà a descobrir en uns campaments a la que es veurà obligada a anar, que el sistema s’aguanta per la hipocresia de mestres, religiosos i religioses, monitors i monitores i amics i amigues.
Yes, God, Yes és una pel·lícula petita, independent i també divertida, ja que fa front a moltes situacions a través de la comèdia i de la dolçor que desprèn el personatge de Dyer. La pel·lícula no arriba als 80 minuts. Una durada que encara la fa ser millor. I no vull acabar sense alabar l’actuació de Natalia Dyer, que ens mostra molt natural en tota la pel·lícula. Molt recomanable.
