Dirigida per James Grey, cineasta d’autor i responsable de pel·lícules tan interessants com Two Lovers o Z, la ciudad perdida, aquesta és la seva primera incursió en la ciència-ficció.
El protagonista d’Ad Astra és Roy McBride, un astronauta que decideix anar a buscar al seu pare, qui va desaparèixer 20 anys enrere en una missió que consistia a trobar senyals d’intel·ligència extraterrestre a Neptú. Durant el viatge a través del sistema solar, Roy intentarà esbrinar un misteri que amenaça la supervivència de la Terra.
Ad Astra és una proposta de ciència-ficció adulta, en la línea de pel·lícules com 2001: Una odissea de l’espai, Contact, Interstellar, The Martian o The Arrival. Per narrar-nos aquesta història, James Grey fixa la mirada en la novel·la El cor de les tenebres, que ens parlava dels efectes del colonialisme i el mal que pot fer la humanitat, i ho trasllada a l’espai. Grey té molt clar que si avui fóssim capaços de viatjar més enllà del nostre sistema, aplicaríem els mateixos mètodes que els colonialistes del segle XIX. Ad Astra en va donant píndoles constants que això seria així, perquè la tecnologia avança més ràpid que no pas la mentalitat humana.
Durant el metratge ens qüestionem si és positiu que la humanitat arribi allà on no ha estat mai ningú. Portaria l’home el capitalisme més enllà del nostre planeta? Tindrien els planetes colonitzats els problemes similars a la nostra societat relacionats amb el turisme i la delinqüència, com se’ns mostren a la Lluna? La raça humana ho emmerdaria tot? Estem preparats per viatjar a l’espai? Volem descobrir vida alienígena per ser millors com a espècie o per motius egoistes? Aquestes i moltes més preguntes són les que Grey vol que ens fem. Algunes de plena actualitat, com la possibilitat de deixar el descobriment de l’espai en mans privades.
Més enllà de les reflexions existencials i profundes que ens proposa, també en fa de més introspectives. Les que afecten el protagonista que no para de preguntar-se pel seu paper a la vida, i de quina manera l’ha afectat la figura del seu pare. Roy necessita tancar carpetes per continuar endavant en la vida perquè no se’n surt.
Un altre dels temes interessants que toca la pel·lícula és la sol·licitud i com la falta de contacte humà pot conduir a la bogeria.
Ad Astra és una pel·lícula amb molts paral·lelismes amb l’anterior pel·lícula del director, Z, la ciudad perdida, en què el protagonista ho deixa tot per trobar la ciutat de Z. Una cosa semblant passa aquí amb Roy McBride (Brad Pitt) que ho deixa tot per trobar al seu pare, possiblement atrapat en l’òrbita de Neptú. Però els paral·lelismes no acabem aquí, ja que ambdues pel·lícules comparteixen una atmosfera que t’atrapa, un treball de fotografia impecable i una banda sonora que acompanya a la perfecció amb allò que et vol mostrar i fer-te sentir.
En l’apartat interpretatiu ens retrobem amb Brad Pitt després d’Érase una vez en… Hollywood, en una nova actuació impecable i que en aquesta ocasió porta tot el pes de la pel·lícula. A Pitt l’acompanyen els veterans Tommy Lee Jones i Donald Sutherland, i per un moment m’ha vingut al cap que només faltava Clint Eastwood per fer una reunió d’Space Cowboys.
Abans de veure-la havia sentit a dir que era una pel·lícula molt lenta i m’he trobat que no és així. Cert és que no és una pel·lícula trepidant, però no deixen de passar coses. Probablement part del públic no ha entès la proposta o pensava que anava a veure un spin-off d’Star Wars.
Ad Astra és una pel·lícula excel·lent. Es mostra molt crítica en la presència humana, ja que totes les coses dolentes que passen a la pel·lícula són culpa directa de la presència humana o de l’empremta que hi ha deixat. Estem davant un drama espacial dels que costa veure. Una proposta reflexiva i emotiva que no deixarà indiferent. Més que una pel·lícula, Ad Astra és una experiència.
