Després del seu debut com a director amb Ted, Seth MacFarlane torna amb una nova pel·lícula amb la que, a part de dirigir-la, també ha decidit posar-se davant de la càmera. A primer cop de vista, el mateixos defectes que teníem a Ted continuen a Mil maneras de morder el polvo. Seth MacFarlane és un tipus molt intel·ligent, un còmic de primera que ha demostrat un talent desbordant a Padre de família. La pregunta que em faig és, com és possible que no sàpiga traslladar aquesta frescor al cinema.? No puc evitar tenir la sensació de que s’autocensura, de que la indústria, pels seus interessos, li para els peus. Una mica el mateix que li va passar a la cerimònia dels Oscar que va presentar, malgrat que ha estat la millor de la última dècada, juntament amb la presentada per Hugh Jackman.

A Mil maneras de morder el polvo hi ha una quantitats exagerada de gags que cansen. Està ple de gags de pets i caques. Seth MacFarlane és molt millor que això! Així que em costa entendre l’humor justet que té la pel·lícula. Què la salva? L’humor referencial, que tant bé domina MacFarlane per la seva condició de friki, i alguns recursos argumentals i de muntatge que també utilitza a Padre de família. El problema és que aquets moments brillants són pocs comparats amb els altres. Volem més moments musicals, volem més moments com l’aparició de… Va, agafeu-vos fort que ve un SPOILER, Doc Brown de Regreso al futuro. I d’altres cameos d’actors famosos, però poquets, un parell més com a molt.

La seva durada tampoc ajuda. Dues hores són excessives per una pel·lícula que la història es pot resumir en tres línies i l’únic que fa és intentar omplir de moments més o menys divertits. Personalment he quedat esgotat del no parar d’humor escatològic i sexual que repeteix les mateixes bromes una vegada i una altra, i he trobat a faltar més gags intel·ligents i satírics, que hi són, però molt poquet.