Segona pel·lícula de Theodore Melfi, la qual ha estat produïda pels germans Weinstein. St. Vincent podria ser una versió molt menys aconseguida d’Up de Pixar, perquè que té algunes similituds en el seu argument.
Bill Murray interpreta a Vincent, un vell rondinaire amb poques ganes de viure que té deutes de joc i problemes amb la beguda. Quan la seva veïna (Melissa McCarthy), una mare en procés de divorci que s’acaba de mudar a la casa del cantó, no sap a qui recórrer perquè tingui cura del seu fill (Jaeden Lieberher), no li queda més remeï que deixar-lo amb Vincent. És una situació en la que, a priori, tots guanyen: per un cantó, Vincent necessita diners per pagar-se el joc i els serveis d’una prostituta russa (Naomi Watts) i, per l’altre, la mare no ha de recollir el seu fill lluny de casa. El nen aprendrà, al cantó del seu mal carat cangur, lliçons de vida ja que, pel fet de fer de cangur, Vincent no està disposat a renunciar a les seves visites habituals al bar i al d’hipòdrom.
La pel·lícula és bastant agradable, a pesar de que et porta en terrenys coneguts i previsibles i les situacions que planeja les hem vist moltes vegades. Però, és curiós com la fórmula d’ajuntar un nen amb algú que no sintonitza amb els infants encara funciona cinematogràficament. Hi ha un moment a la pel·lícula que sembla que aquesta hagi de donar un gir dramàtic que ens agafa desprevinguts, però no tarda en tornar a agafar el to que tenia fins aquell moment. Durant el camí, coneixerem per què Vincent és així i servirà per redimir-lo davant l’espectador.
St. Vincent funciona gràcies a Bill Murray que esdevé el motor de la pel·lícula. És cert que la seva interpretació està en la línia de les pel·lícules que ha fet els darrers anys, però actualment no hi ha cap altre actor que pogués aconseguir la dimensió que dóna al seu personatge. I el mateix es pot aplicar a tots els actors que semblen estar en estat de gràcia i són capaços de que ens oblidem que el guió és una fórmula repetida mil i una vegades.
St. Vincent ha obtingut una nominació als Globus d’Or en la categoria de millor pel·lícula de comèdia o musical. Crec que és un pèl exagerat, però no deixa de ser una pel·lícula de bon rotllo que et dibuixa un somriure a la cara.
