Adaptació de l’obra de William Shakespeare interpretada per Michael Fassbender i dirigida per Justin Kurzel, futur responsable de l’adaptació d’Assassin’s Creed. Macbeth en una versió a càmera lenta de Shakespeare amb ínfules de superioritat, però amb bones actuacions. Vaig tenir la oportunitat de veure-la a Sitges i no m’equivocaria a dir que va aconseguir fer entrar en un somni oníric, com el que viu el mateix protagonista, a mig Auditori. Curiosament alguns d’aquests crítics que es van adormir, van ser eren els mateixos que després lloaven la pel·lícula.
Macbeth es perd en l’estètica, es recrea en els combats i batalles. En la recerca de crear una estètica moderna, acaba fent un refregit de lluites de Joc de trons i 300. Les interpretacions estan molt bé, començant per Fassbender, protagonista absolut, i acabant per Marion Cotillard, que fa de Lady Macbeth. Però el conjunt és fred i li manca ritme, fins el punt de resultar difícilment suportable d’avorrida. És com si tinguessis totes les peces per muntar alguna cosa, però aquestes no encaixen, i la persona que les munta és un poca traça i al final res no funciona. En resum, molt bonica, però un rotllo del quinze. Tampoc aporta res de nou envers altres versions, ni tant sols en el terreny estètic, el qual se suposa que és el seu fort, pel que esdevé una pel·lícula del tot innecessària.
Pels que vulguin saber alguna cosa de l’argument, sàpiguen que després de lluitar i derrotar al traïdor Macdonwald, Macbeth es creua amb un grup de bruixes que profetitzen que es convertirà en baró de Cawdor i rei d’Escòcia. Quan el emissaris del rei li anuncien que després de l’èxit en la batalla, el rei l’ha nomenat baró de Cawdor, començarà a pensar que la profecia pugui ser real. La seva esposa, Lady Macbeth, enverinarà la seva ment i junts planejaran matar el rei.
En resum, aquesta versió de Macbeth vindria a ser un Shakespeare explicat per George R.R. Martin i visualitzat per Zack Snyder que podria formar part d’un gènere imaginari que qualificaria de pel·lícula migdiada.
