Ho confesso, Alejandro González Iñarritu em cau malament. Primer com a cineasta, per l’ús habitual de la pornografia de la misèria, per la pedanteria de les seves propostes i per intentar fer discursos morals de manera continuada en les seves pel·lícules. També em cau malament en altres aspectes de la seva vida pública, com la crítica que va fer al cinema de superherois per defensar propostes com les seves, una manera de dir que l’únic que feia cinema del bo a Hollywood era ell, al mateix temps que criticava les pel·lícules que tenen l’èxit que ell desitjaria que tinguessin les seves. Robert Downey Jr. ja li va respondre, però molts no ho van voler entendre. Podria afegir que tampoc m’agrada el seu pentinat, però deixem-ho aquí.
I ara, després, d’això, anem a parlar de la seva nova pel·lícula, El renacido, la que diuen que guanyarà l’Oscar, després que l’any passat Iñarritu ja el guanyés injustament per Birdman, que la salvava l’excel·lent feina dels actors. Però no ens desviem. El renacido és un remake d’El hombre de una tierra salvaje(1971). Ja d’entrada el fet de ser un remake ja no sona bé, però hem de reconèixer que formalment supera a l’original perquè Iñarritu sap rodar molt bé, però a diferència de l’original, que no tenia cap pretensió, aquest remake pot rebentar els nivells de pedanteria de qualsevol detector, si aquest existís. No hi ha plànol que Iñarritu no plantegi una lectura, que ell entén com a profunda, malgrat que quasi sempre no hauria d’anar més enllà de lo evident. Poso un exemple clar, d’una escena en concret que a més està copiada de l’Imperi contraataca. Em refereixo a l’escena en la qual Glass buida les tripes del seu cavall mort per refugiar-se a dins i sobreviure a la fred. El mateix que fa Han Solo amb el seu tauntaun mort per protegir del fred a Luke Skywalker. Després de veure l’escena que ha rodat a Iñarritu, resulten evidents les metàfores i segones lectures que li ha volgut donar. Mentre que la de l’Imperi contraataca és excel·lent per la seva efectivitat, senzillesa i falta de pretensions, la d’El renacido és un suspès, primer per copia, i segona per voler carregar l’escena de transcendència i segones les lectures forçades. I com aquesta moltes més.
No negaré que la direcció és bona, que tècnicament és perfecta, que la fotografia és excel·lent, però admeteu-m’ho, el guió es pot resumir en una línia: “Pare al que maten el fill i que persegueix a l’assassí per venjar-se”. No li busquem més lectures, però el director s’obstina a buscar-ne contínuament, i per això acaba fent una pel·lícula llarguíssima que li sobre una hora de metratge. Però tampoc em vull posar escrupolós amb el tema de guió perquè Mad Max: Fury Road tampoc té un guió brillant, però és que no ho pretén, i per això resulta ser una pel·lícula excel·lent. Podríem buscar altres exemples com la mateixa Gravity, que tampoc destaca pel guió, però que resulta una pel·lícula innovadora i que trenca en molts sentits, i ja només per això és meritòria.
Una altra cosa que em pot arribar a molestar és que l’Acadèmia de Hollywood acabi per donar l’Oscar a Leonardo DiCaprio per aquesta interpretació, quan han tingut la oportunitat de donar-li abans per papers millors. La llei de la compensació farà que probablement se l’endugui ara, quan la veritat és que l’actor que més llueix a la pel·lícula és Tom Hardy. Una pena i una injustícia per Leonardo DiCaprio, el qual considero que és molt bon actor, però hagués preferit que s’hagués endut l’Oscar per pel·lícules i papers molt millors com El lobo de Wall Street, per només dir-ne una.
El renacido és una més d’aquestes pel·lícules que s’estrenen aquets dies que té poc sentit fora de la temporada dels Oscars. No és la única que peca d’això, ni molt menys. Hi haurà molts que ja han caigut encisats en els focs artificials, plens de buidor i transcendència barata d’aquest director, no és el meu cas. I és que jo hagués preferit que Misión imposible: Nación secreta hagués estat entre les nominades, enlloc d’aquesta.
