David F. Sandberg debuta en el llargmetratge en una pel·lícula de terror basada en un curt dirigit per ell mateix. A Sandberg l’apadrina James Wan (Insidious i Expediente Warren: The conjuring). El resultat, una de les pel·lícules de terror més ben reeixides d’aquest any i la confirmació d’un cineasta que té molt a dir. Esperem que la segona part d’Annabelle, que dirigirà Sandberg, ens porti més coses positives que la primera. Si hem de jutjar per aquesta, tot apunta que serà així.

Teresa Palmer interpreta a Rebecca, una noia que amb el seu germà petit haurà de lluitar contra una entitat aterridora que s’arrossega per les ombres i que sent predilecció per la mare dels germans.

La pel·lícula aborda la naturalesa de l’entitat fantasmal que assetja a una família a través dels problemes psicològics de la mare. Malgrat que moltes vegades aquest tipus de combinació no surt bé, no és el cas de Nunca apagues la luz que sap trobar-ne l’equilibri. Les possibles explicacions de l’existència de l’entitat no disminueixen la sensació de terror. Sandberg sap treure profit dels pocs mitjans que té, l’experiència en aquest sentit en el món dels curtmetratges l’esprem al màxim. La trama es desenvolupa amb certa lògica i malgrat la innocència d’algunes situacions, Sandberg és conscient del producte que té entre mans i li dóna el toc precís que la història necessita, ja que li transmet una sensació de sèrie B que en realitat no té.És més, espanta en alguns moments, cosa que se li suposa, però que no gaires pel·lícules de terror aconsegueixen.

Sandberg es descobreix com el director perfecte per un James Wan, sobresaturat de projectes, i també com la persona ideal per continuar el seu llegat i que no s’espatlli quan aquest cedeixi el pas en les seqüeles de les seves pel·lícules més destacades.