Abans d’anar a la crítica, deixeu-me parlar dels seus orígens. Un monstre em ve a veure dirigida per J.A. Bayona és una adaptació del llibre escrit per Patrick Ness i il·lustat per Jim Kay. La idea va sorgir de la ment de l’escriptora Siobhan Dowd mentre aquesta lluitava contra un càncer de mama que no va superar. Dowd només va poder desenvolupar-ne l’argument i el principi de la història. L’editora de Dowd no estava disposada a que la història s’esvaís i li va oferir la possibilitat a Ness que la convertís en una novel·la. Des de la seva publicació, el llibre s’ha endut un munt de premis literaris. L’èxit del llibre va despertar l’interès de Hollywood i va ser el mateix Patrick Ness que n’ha escrit l’adaptació cinematogràfica.
El protagonista d’aquesta història és Conor, un adolescent de 13 anys, que des de que se li va diagnosticar un càncer a la seva mare, té un malson recurrent. Una nit, escolta una veu que el crida des del jardí. La veu prové d’un vell arbre que es transforma davant dels seus ulls en un monstre. L’arbre li diu que li explicarà tres històries i que la quarta l’explicarà Conor. Nit rere nit, Conor emprèn una aventura per fugir de les seves pors, i reuneix, poc a poc, el valor per fer front al seu pitjor malson.
Entre els actors trobem a Sigourney Weaver, Felicity Jones, Toby Kebbell i Liam Neeson que interpreta al monstre a través de la captura de moviment i en la veu. Conor és interpretat pel jove Lewis MacDougall. El treball del repartiment és impecable i tots ells estan magnífics, inclòs el nen qui és el que té la tasca d’interpretació més complicada.
Sense cap mena de dubte aquesta és la millor pel·lícula feta fins ara per Bayona, malgrat que no tindrà l’impacte de la sobredimensionada, en aquest país, Lo imposible. El tema, d’entrada, és delicat. Una mare s’està morint de càncer i el seu fill veu com està a punt de quedar-se orfe, ja que el seu pare viu a l’altra punta del món. Bayona sap tractar-ho amb prou sobrietat, potser se li escapa un pèl cap a la part final ja que deixa de contenir-se i utilitza recursos formularis, que funcionen, per emocionar-nos, quan amb un to més sobri ens hagués emocionat de manera més natural.
Aquesta metàfora sobre la vida, la mort i l’acceptació d’aquesta, vista a través d’un nen que no sap com gestionar les emocions, està molt ben aconseguida. La utilització del monstre és magistral i s’aplaudeix el seu aspecte visual. L’estructura que té la pel·lícula és perfecte, ja que segueix pas a pas els estadis emocionals del nen.
Un monstre em ve a veure és una barreja entre drama i conte amb apunts gòtics, que resulta amb èxit. Però l’èxit de Bayona no seria tal si no hagués comptat amb un guió excel·lent del mateix Ness que sap adaptar al llenguatge cinematogràfic la seva obra. El resultat, una de les metàfores més atractives sobre la malaltia i la mort que s’hagin vist en el cinema. L’única pega, l’excés de sensibleria cap al final, però estem davant una obra quasi perfecta.
