Vaiana

Disney arriba per amenitzar el Nadal amb la seva darrera pel·lícula, després d’èxits incontestables en crítica i taquilla com Frozen, Big Hero 6 i Zootrópolis. Vaiana juga més a assemblar-se a Frozen i Enredados, però sense l’element romàntic, que no pas a Big Hero 6 o Zootrópolis. Els directors han estat Ron Clements i John Musker, els mateixos de La Sirenita, Aladdin i Tiana y el sapo.

L’acció ens trasllada 2.000 anys enrere a la Polinèsia. Vaiana és la filla única del líder de la tribu que habita les illes del Pacífic Sud. El seu desig és explorar el món navegant per l’oceà així que s’embarca en una aventura èpica per complir la recerca que varen emprendre els seus avantpassats. Entre els seus companys de viatge trobem un porc que parla, un gall i un semidéu anomenat Maui.

Disney torna al gènere que millor se li dóna: cinema animat musical amb princeses. Si bé és cert que aquest tipus de cinema ha estat modernitzat i que les princeses actuals són més guerreres, no deixa de ser el que sempre ha fet Disney i molt bé, fins al punt que ningú els ha pogut fer ombra en aquest terreny. Altra cosa és quan intentat creure’s Pixar i ha fracassat en l’intent.

Els elements que han fet triomfar a Disney són aquí, començant per una magnífica banda sonora que només pot ser apreciada en la versió original, a càrrec de Lin-Manuel Miranda, i acabant pel típic animaló divertit que acompanya als protagonistes. Sobre la banda sonora, destacar el tema que canta Dwayne Johnson en què s’aprecia una nul·la capacitat pel cant, però que interpreta un dels temes més enginyosos, enganxosos i celebrats pel públic.

Tècnicament la pel·lícula és brutal. Mai s’havia vist el mar de la manera que el veiem en aquesta pel·lícula amb totes les seves textures.

Tot i un principi irregular, la pel·lícula puja un esglaó amb l’entrada del semidéu Maui per la bona química i relació entre aquest i Vaiana, així com la interacció amb la resta de secundaris.

Vaiana és una posada al dia del Disney de tota la vida. Una pel·lícula que més enllà d’una tècnica cada dia més realista i detallista, serà celebrada pel seu públic més fidel que fins i tot és més valenta al deixar de banda l’existència d’una història d’amor i que aposti decididament per l’aventura.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Thunderbolts*

Pel·lícula que posa punt i final a una turbulenta fase 5 plena de baixos i pocs alts, que ha viscut Marvel Studios des del començament

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada