Pel·lícula dirigida i protagonitzada per Denzel Washington, que ha reunit a la majoria dels actors que varen representar l’obra original d’August Wilson, a Broadway, l’any 2010. L’obra va guanyar aquell any 3 premis Tony.
El protagonista és Troy, un treballador del servei d’escombraries de Pittsburgh, durant els anys 50. Troy, en el passat, havia somiat en triomfar com a jugador de beisbol, però no hi va poder accedir perquè ja era massa gran quan la primera divisió ja acceptava jugadors negres. Troy s’esforça a superar el tedi del dia a dia a la feina, juntament amb la seva esposa i el seu millor amic. Però el rancor que porta a dins a conseqüència de no poder haver realitzat els seu somni, el porten a no tractar massa bé als seus fills. Tampoc sap com afrontar la discapacitat del seu germà després de les ferides rebudes durant la Segona Guerra Mundial.
Fences és una pel·lícula excel·lent pels seus diàlegs i interpretacions. Simplement brutal, però és terriblement poc cinematogràfica. El concepte d’adaptació d’una obra de teatre és una broma, ja que la pel·lícula més que una adaptació és una translació literal. L’obra de teatre és portada al cinema sense cap tipus d’adaptació. Podríem dir que oblida el llenguatge cinematogràfic i no fa servir els seus recursos. Les coses no se’ns mostren, se’ns expliquen dins el mateix i pràcticament únic escenari. Sí, com a obra de teatre és perfecte, però Fences no la veiem en un teatre, ho fem en un cinema. Fences l’hem de mirar com si fos un experiment cinematogràfic perquè Washington no vol ni pretén, millorar o traslladar l’obra a un altre llenguatge. El llenguatge continua essent el teatral, el text és íntegrament el mateix, l’únic que canvia és el públic, el del teatre pel del cinema.
De totes maneres les interpretacions són tant fortes i dramàtiques que resulta impossible desconnectar dels diàlegs, que són molt llargs i els protagonistes pronuncien amb una rapidesa meteòrica, per la qual cosa requereixen tota l’atenció i concentració per no perdre’s cap detall. Entre els actors trobem a Viola Davis, Stephen McKinley Henderson i Mykelti Williamson. I és que la pel·lícula, plantejada com una obra de teatre, està pensada perquè els actors es llueixin i siguin l’únic centre d’atenció de l’espectador i del gremi de nominacions interpretatives de torn.
Un cop acabada penses que Washington la podria haver rodat a casa seva i amb vestimenta contemporània en un cap de setmana amb els seus amics, tal i com va fer Joss Wheddon a Molt soroll per no res, i continuaria en essència essent la mateixa pel·lícula. La resta, les interpretacions, un exemple de perfecció i sublimitat. De totes maneres, l’obra és tant bona que aconsegueix vèncer el format teatral i podem proclamar que un diàleg de dues hores i quart, en un pràcticament únic escenari, ens ha tingut ben enganxats.
