Seqüela de la pel·lícula dirigida per Dennis Villeneuve. En aquesta ocasió trobem darrere la càmera a Stefano Sollima, responsable de la sèrie de televisió Gomorra. Villeneuve no va poder repetir perquè estava ocupat amb La llegada i Blade Runner 2049.
A Sicario: El día del soldado, l’agent federal Matt Graver (Josh Brolin) truca al misteriós Alejandro (Benicio del Toro), la família del qual va ser assassinada per un capo del càrtel de la droga, amb l’objectiu d’intensificar la guerra contra les drogues en la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Narcotraficants i terroristes han unit forces, cosa que farà que la lluita sigui encara més crua.
Que Sollima no és Villeneuve, ja es veu des del primer fotograma. De fet, les dues pel·lícules comparteixen alguns personatges, però la manera de rodar és diferent. Tot i que intenta imitar el seu estil, no transmet la mateixa força. Dennis Villeneuve és un dels directors més enormes que tenim actualment, per la qual cosa substituir-lo i fer un producte a l’alçada, és impossible.
Entre els actors protagonistes, només repeteixen Josh Brolin i Benicio del Toro. De fet, ells són el millor d’aquesta pel·lícula, sobretot del Toro que excel·leix. Però hem trobat a faltar molt el personatge d’Emily Blunt, que era el que connectava amb l’espectador. En aquesta ocasió ens hem trobat orfes d’un personatge lluminós enmig d’aquesta història de corrupció a totes les bandes de la llei. Entre els nous intèrprets trobem a Catherine Keener i Matthew Modine, en uns papers força arquetípics.
En el guió repeteix Taylor Sheridan, responsable dels guions de les excel·lents Comanchería i Wind River. Malauradament, el guió no està a l’altura d’aquestes pel·lícules, ni tampoc a la de la primera entrega. La història en realitat és molt simple, però a vegades resulta confusa, sobretot per l’excés de personatges que gaudeixen de pocs minuts en pantalla. No saps qui són, ni per a qui treballen i la no tenen cap profunditat. Curiosament, el treball de personatges és el punt fort de Sheridan, però aquí falla per totes bandes. Sicario: El día del soldado, és una pel·lícula explicada des de fora, com si tots els personatges fossin bestiar, com en algun moment s’arriba a explicitar així mateix en la pel·lícula.
La sensació que et deixa és una barreja entre coses bones i dolentes. La pel·lícula té ritme, sobretot en la segona hora, no en la primera que no acaba d’arrencar. En aquest sentit és bona. Brolin i del Toro són aquí pur carisma i mantenen el pes d’un guió justet i una direcció plana que es limita a ser el Villeneuve del «xino».
Tot i la sensació general d’entreteniment, Sicario: El día del soldado, no destaca en res del que feia la primera. Si aquella era una pel·lícula sense concessions, aquesta n’està plena. Tampoc aporta res de nou ni innovador, i tot i haver passat una estona entretinguda amb ritme i tensió, la sensació que només has vist una pel·lícula d’acció típica i innecessària, t’impregna al final. És possible que siguem més durs a l’hora de jutjar-la si tenim en compte d’on venim.
