Nicolas Cage és un actor fet a sí mateix. Després d’aconseguir un Oscar per Leaving Las Vegas, Cage va renunciar a interpretar i a fer, perdoneu l’expressió, el que li passés pels ous. I així ha estat. Cage s’ha llaurat la carrera que li ha donat la gana, passant de les crítiques i dels comentaris de la gent. Actualment encasellat en la sèrie B, excepte algun projecte aïllat, Cage té l’honor de comptar amb un festival de cinema propi. A veure quants actors poden dir el mateix. A més, Cage aquest any rebrà el Gran Premi Honorífic de Sitges. A Cage no li preocupa haver-se convertit en una paròdia d’ell mateix, al contrari se n’aprofita. Mom and Dad n’és tot un exemple.

Mom and dad és una pel·lícula d’humor negre amb un Nicolas Cage desencadenat, que fa gala de tot el seu histrionisme. Cage ens mostra tots els seus tics interpretatius, que l’han convertit en un actor de culte per alguns i en una burla per uns altres.

L’argument no pot ser més de sèrie B. Un virus provoca que l’instint de protecció dels pares envers els seus fills es converteixi en un instint assassí. Així que els pares infectats no podran frenar l’impuls d’assassinar als seus fills. Tot i no ser una pel·lícula de zombis, juga amb totes les eines del gènere.

Bogeria in crescendo i molt humor en aquesta pel·lícula coprotagonitzada per Selma Blair.

Un els aspectes més cuidats per part del director Brian Taylor, és donar-li un to de cinema dels anys setanta i principis dels vuitanta.

Si decidiu veure-la, tingueu en compte el tipus de producte que aneu a veure ja que no és per a tothom. Personalment us la recomano, tot i que és d’aquelles pel·lícules de festival que comencem amb molta força i que un cop explotada la idea, perquè tota l’estona és la mateixa, es van desinflant. En tot cas, pareu especial atenció a la millor seqüència de la pel·lícula, l’arribada dels avis.