Després de dues entregues que van convertir Benoit Blanc en un dels detectius més carismàtics del cinema recent, Wake Up Dead Man: A Knives Out Mystery confirma una cosa molt difícil avui dia: Rian Johnson ha creat una franquícia nova amb identitat pròpia en una indústria obsessionada amb recuperar sagues antigues. I el més admirable és que aquesta tercera pel·lícula no intenta copiar cap de les dues entregues anteriors, sinó reinterpretar la idea.
La història ens trasllada a una petita comunitat religiosa marcada per tensions internes, secrets i una mort misteriosa que obliga Benoit Blanc a intervenir. Lluny de les mansions extravagants i dels milionaris excèntrics de les anteriors entregues, aquí l’escenari principal és una església gòtica plena de culpa, fe i ressentiment. A partir d’aquí, el film desplega un nou joc de sospitosos i pistes que converteix l’espectador en un participant més del misteri.
Daniel Craig està fantàstic recuperant un Benoit Blanc molt més inspirat que a la segona pel·lícula: divertit, excèntric i brillant, però mai convertit en una caricatura. I Josh O’Connor és probablement la gran revelació del film, aportant una vulnerabilitat i una presència magnètica que sostenen bona part del component emocional de la història. La química entre el seu personatge i Blanc funciona gairebé com una buddy-movie detectivesca inesperadament entranyable.
La resta repartiment torna a ser espectacular amb un munt de cares conegudes: Glenn Close, Josh Brolin, Mila Kunis, Jeremy Renner, Andrew Scott, Cailee Spaeny, Jeffrey Wright i un grapat més.
Johnson ha millorat la fórmula de les adaptacions d’Agatha Christie de Kenneth Brannagh. Com a whodunit, la pel·lícula recupera tot allò que feia gran la primera Knives Out. Et fa sentir com un nen jugant al Cluedo, intentant descobrir qui és l’assassí mentre vas reconstruint peces d’un trencaclosques cada vegada més gran. El misteri és enginyós, addictiu i manté la tensió fins al final. La primera continua sent superior, sí, però aquesta tercera entrega és clarament millor que Glass Onion, i tampoc necessita superar l’original per funcionar. Té prou personalitat pròpia.
També és molt intel·ligent el canvi de focus temàtic. Si les dues primeres pel·lícules atacaven les elits econòmiques i els poderosos, aquí el centre és la fe i la culpa. La religió es converteix en eina dramàtica i discursiva: alguns personatges la fan servir com una arma de control i manipulació, mentre d’altres la viuen com un refugi sincer. Aquesta dualitat dona molta profunditat al relat i permet a Johnson introduir una sàtira política sorprenentment efectiva, especialment a través del personatge obsessionat a gravar-ho tot i d’un lideratge gairebé messiànic que recorda clarament certes figures polítiques contemporànies.
Visualment, la pel·lícula també fa un pas endavant. L’estètica gòtica funciona de meravella i hi ha moments amb reminiscències claríssimes al Bram Stoker’s Dracula de Francis Ford Coppola. Les ombres, les espelmes, els vitralls i la decadència de l’església creen una atmosfera molt diferent dins la saga, però coherent amb el seu esperit lúdic.
I sí, hi ha també un component molt Scooby-Doo que la fa absolutament irresistible. Aquesta sensació de grup tancat, pistes impossibles, secrets amagats i detectius improvisats converteix la pel·lícula en un gran entreteniment. Wake Up Dead Man: A Knives Out Mystery entén perfectament què fa divertits aquests misteris i, sobretot, recorda que el més important no és només descobrir l’assassí, sinó gaudir del joc.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.
