La nova aventura de Judy Hopps i Nick Wilde recupera la fórmula que va convertir la primera entrega en un èxit: una ciutat vibrant, humor per a totes les edats i una parella protagonista amb molta química. Tot i això, aquesta continuació opta per potenciar l’acció i l’espectacle per damunt del desenvolupament emocional, fet que la fa entretinguda però menys memorable que l’anterior.

Un dels grans encerts continua sent la relació entre els dos protagonistes. Judy manté el seu caràcter perfeccionista i disciplinat, mentre que Nick continua movent-se entre el cinisme i la ironia. Aquest contrast funciona molt bé i la pel·lícula guanya enteresa sempre que comparteixen pantalla. Quan el relat els separa, però, el ritme decau i es nota una pèrdua d’interès. La seva millor escena és, sens dubte, la seqüència de teràpia de parelles, un moment especialment inspirat que explota amb gràcia la dinàmica entre tots dos i que deixa la sensació que s’hauria pogut aprofitar encara més.

Narrativament, la pel·lícula es construeix com un whodunit, una investigació policial amb misteri inclòs. Judy i Nick han de seguir diverses pistes, interrogar sospitosos i descobrir qui hi ha darrere d’un cas que posa en alerta la ciutat. Aquest esquema detectivesc funciona i manté l’interès, però el guió avança sovint per camins previsibles i sense la frescor de la primera entrega.

El principal problema és que hi ha poc espai per al creixement dels personatges. Tot està molt orientat cap a la persecució, l’acció i el moviment constant. En canvi, quan el film s’atura i permet mostrar vulnerabilitats, defectes o inseguretats dels protagonistes, és quan realment connecta. També és en aquests instants més seriosos on la història troba la seva millor versió.

Temàticament, es manté el missatge d’acceptació, convivència i diversitat que definia l’univers de la saga. Aquesta ciutat continua sent una mena de paradís multiespècies, amb l’absència curiosa dels rèptils, que és el punt de partida de la trama. És un discurs positiu i necessari, especialment adreçat al públic infantil.

L’humor torna a recolzar-se en jocs de paraules, paròdies corporatives tipus “Zoogle” i gags visuals constants. És una fórmula efectiva que arrenca somriures, especialment entre els més petits, i que es complementa amb una plaga de referències culturals pensades per als adults, amb picades d’ullet a clàssics com La resplendor o El silenci dels anyells.

Visualment, la pel·lícula és impecable. L’animació és acolorida, dinàmica i manté el mateix nivell tècnic excel·lent de la primera. Les escenes d’acció són més grans, més ràpides i més espectaculars, convertint-se en un dels principals atractius del conjunt.

Malgrat això, també és una pel·lícula que transmet certa sensació de repetició. Reprodueix moltes fórmules conegudes sense acabar de trobar una nova personalitat pròpia. No és una mala seqüela, ni de bon tros, però sí una proposta massa genèrica i menys inspirada del que podria haver estat.

En definitiva, una aventura solvent i divertida, especialment recomanable per a la mainada, que en gaudirà molt. Els adults també hi trobaran prou elements per passar una bona estona, però aquesta ciutat animal tenia molt més potencial per explorar.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula  en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.