Matthew Vaughn obre camí cap a una nova franquícia d’acció, comèdia i espionatge amb Argylle. Després que en els darrers deu anys s’hagi dedicat gairebé exclusivament a la saga Kingsman, ara intenta ampliar l’univers de la productora Marv afegint-hi Argylle. La diferència respecte a Kingsman és que manté molts dels seus elements, però canvia el to: Argylle és una comèdia referencial i un homenatge al cinema d’espies, amb elements que recorden a James Bond, Missió Impossible i Jason Bourne.

La trama comença durant la presentació de la darrera novel·la de l’escriptora Elly Conway (Bryce Dallas Howard), responsable d’una saga de llibres anomenada Argylle. El protagonista de les novel·les és un seductor agent secret anomenat Argylle (Henry Cavill) que s’enfronta a un sindicat malvat mentre es passeja per tot el món. Elly va sempre a les presentacions acompanyada del seu gat escocès, Alfie. En un viatge en tren serà atacada per uns personatges que semblen sortits directament de les seves novel·les. Durant l’atac serà protegida per Aidan (Sam Rockwell), un agent secret de veritat, la imatge del qual no té res a veure amb l’Argylle imaginari de les novel·les. Aquest li explicarà que allò que ella creu imaginari i posa per escrit als seus llibres és, en realitat, cert, i que per aquest motiu el sindicat real vol matar-la. A partir d’aquí ja no podem dir res més d’una trama que no farà altra cosa que proposar un gir darrere l’altre en una acumulació de sorpreses que toca els tòpics del gènere d’espies per fer-ne una paròdia, al mateix temps que construeix una aventura entretinguda i trepidant.

Tornant a la idea que la pel·lícula sembla un còmic, això es deu al fet que pren moltes coses d’aquest mitjà. Vaughn és un expert en aquest terreny: a banda d’adaptar The Secret Service de Mark Millar per a Kingsman, també va portar al cinema Kick-Ass del mateix Millar, Stardust, la novel·la il·lustrada de Neil Gaiman, i una de les seves obres més comercials per a Marvel, X-Men: First Class. Argylle recorda en molts moments un còmic, sobretot en les escenes d’acció i també en la seva estètica. És cert que la pel·lícula està rodada pràcticament tota en pantalla blava i que moltes de les escenes d’acció són digitals. Està a quilòmetres del que fa, per exemple, Tom Cruise a Missió Impossible, però aquí funciona narrativament perquè juga amb la irrealitat de la història. Potser hauria pogut jugar més amb la diferència entre les escenes fictícies i les “reals” i aplicar menys digital a aquestes últimes. Vaughn juga deliberadament amb l’artificialitat i la porta al límit, com es veu a l’escena final al vaixell, plena de colors. Una decisió artística que pot expulsar una part de l’espectador.

Pel que fa al repartiment, els tres protagonistes principals, Bryce Dallas Howard, Sam Rockwell i Henry Cavill, estan sensacionals i desprenen molt de carisma. Entre els secundaris hi trobem Bryan Cranston, que interpreta el dolent de la pel·lícula; Catherine O’Hara, que aquí fa de mare d’Elly; i després, en papers més petits, alguns gairebé cameos, com Dua Lipa, Ariana DeBose, John Cena i, finalment, Samuel L. Jackson i Sofia Boutella, que ja havien treballat amb Vaughn a Kingsman.

La pel·lícula comença al ritme de Barry White amb Dua Lipa en una escena de ball que també serà parodiada i que tindrà una segona lectura dins la mateixa història. Tot plegat desprèn una artificialitat molt evident que després es revela pel que és: una ficció imaginada per una escriptora.

El guió ha anat a càrrec de Jason Fuchs, que sembla haver-se inspirat en clàssics del cinema d’aventures dels vuitanta com Tras el corazón verde, amb Kathleen Turner i Michael Douglas. El gènere d’espies acostuma a situar la dona en un paper secundari i l’home com a protagonista principal. Vaughn ho gira en aquesta pel·lícula, tot i que, dins la ficció literària d’Elly, el protagonista continua sent un home amb la imatge estereotípica de l’espia clàssic del cinema, cosa que serveix com a burla quan entra en joc el personatge de Sam Rockwell. Personalment prefereixo escenes d’acció més contingudes, com la de l’apartament de l’informàtic a Londres. Crec que és la millor de totes i, curiosament, també la més simple.

Pel que fa al tractament de la violència, Argylle és més moderada i més accessible per al gran públic que Kick-Ass o Kingsman. No hi trobareu pràcticament cap moment gore o extrem, però tampoc cap escena que s’aproximi a la força, per exemple, de la famosa seqüència de l’església del primer Kingsman. Aquest canvi de to per abraçar un públic més ampli no ha acabat de funcionar: no ha arribat públic nou i els seguidors de Vaughn l’hem trobat una mica descafeïnada en comparació amb el que ens havia ofert fins ara. També el to és diferent: més familiar i sense l’humor groller habitual.

El personatge més ben treballat és el d’Elly que anirà evolucionant, des de la noi que només ha de ser rescatada a una heroïna d’acció, a través d’uns girs continus que provoquen una sorpresa darrera una altra a l’espectador. Argylle compta amb una escena final que s’amplia en el títols de crèdits, que suposen un nou gir, potser el més increïble de tots, que apunten a un futur que vistos els mals resultats econòmics, queda en dubte cap on anirà.

El personatge més ben treballat és el d’Elly, que evoluciona des de la noia que ha de ser rescatada fins a convertir-se en una heroïna d’acció, a través d’uns girs constants que provoquen sorpresa rere sorpresa en l’espectador.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.