Segona part de Wicked (2024), la pel·lícula musical basada en el muntatge teatral de 2003, inspirat en el llibre de 1995 de Gregory Maguire que reimaginava la novel·la The Wonderful Wizard of Oz de L. Frank Baum. Aquesta segona entrega adapta el segon acte de l’obra de teatre.
Si en voleu una crítica ràpida, us diria que té les mateixes virtuts i defectes que la primera part, perquè tot rau en el mateix problema: no era necessari fer dues pel·lícules que, sumades, arriben a cinc hores, per adaptar una obra de teatre de dues hores i mitja amb entreacte. La millor opció hauria estat fer una sola pel·lícula de tres hores, i si hagués calgut, afegir un entreacte intern com The Brutalist. Però la maquinària de Hollywood l’ha engolida i convertida en una adaptació de cinc hores plena de palla, i no em refereixo a l’espantaocells.
En aquesta segona pel·lícula se m’ha girat l’equilibri entre narració i cançons. Si la primera tenia els millors números musicals i una trama mínima i poc interessant, aquesta segona fa exactament el contrari.
Els números musicals estan bé, però no n’hi ha cap que arribi al nivell de la primera. Els dos temes nous afegits per allargar el metratge no aporten res i tampoc són gran cosa. Cap cançó ni coreografia supera Defying Gravity o Popular, per exemple. És cert que destaquen Wonderful, on el Mag explica cínicament com ha enganyat la gent, i la balada For Good, amb l’Elphaba i la Glinda, però cap iguala la força dels números de la primera part. Sigui com sigui, For Good és la millor d’aquesta segona pel·lícula.
En canvi, aquí sí que hi ha una història per explicar, just el que li faltava a la primera. Sincerament, la part de l’escola era massa llarga i poc interessant. Un cop tenim l’Elphaba “dolenta”, podem veure la creuada per defensar els animals, l’evolució de les seves relacions personals, així com l’encaix amb El màgic d’Oz. Ara bé, aquesta història no li cal encaixar perfectament amb el conte clàssic: l’obra que adapta és una reimaginació d’aquell relat.
Pel que fa al repartiment, Cynthia Erivo i Ariana Grande continuen essent meravelloses. Però és en aquesta segona part quan Erivo s’erigeix com a protagonista absoluta del film, en una elecció de càsting perfecta. Grande, quatre graons per sota d’Erivo, és una estrella pop ideal per dotar el personatge de Glinda d’aquesta superficialitat tan característica. Jonathan Bailey també està bé, tot i que té un rol més secundari que a la primera. Jeff Goldblum segueix funcionant com a Oz, xarlatà divertit, mentre que Michelle Yeoh continua fora de lloc: aquest paper no li encaixa gens, i cantar tampoc és el seu punt fort.
Una de les coses curioses del film són els girs de guió i com alguns personatges de la primera pel·lícula es converteixen en figures ben conegudes d’El màgic d’Oz. No és que les revelacions siguin sorprenents, perquè quan veus que jugen a això és bastant previsible qui serà qui, però és divertit, excepte l’Home de Llauna.
El disseny de producció es manté a un gran nivell, com en la primera, amb colors vius i escenaris espectaculars. El vestuari també destaca, modernitzant l’estètica dels personatges del clàssic de 1939 i donant un aspecte contemporani a l’Home de Llauna i a l’Espantaocells.
Wicked: For Good és més del mateix que la primera, per bé i per mal. Després de dues pel·lícules, me’n vaig amb la sensació d’oportunitat perduda perquè hi ha ingredients molt bons, però les idees de bomber del director d’abarcar massa i l’ambició econòmica d’Universal de cobrar dues entrades fan que no sigui la pel·lícula memorable que podria haver estat. En quedarà un bon díptic, però no extraordinari.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.
