Quatre anys ha trigat Paul Thomas Anderson a fer una nova pel·lícula. Recordem que la darrera va ser Licorice Pizza.

Una batalla tras otra és la seva darrera pel·lícula, inspirada en la novel·la Vineland de Thomas Pynchon, autor del qual ja havia adaptat Inherent Vice. A Una batalla tras otra, Anderson s’ha pres molta llibertat respecte de la novel·la, motiu pel qual no encaixaria del tot amb el terme “adaptació”.

La pel·lícula és una sàtira política i revolucionària localitzada als Estats Units que compta amb uns immensos Leonardo DiCaprio, Sean Penn i Benicio del Toro. Anderson demostra que també sap fer thrillers i sap fer comèdies, dos gèneres que no havia tocat encara. Una batalla tras otra és la pel·lícula amb més acció de la seva carrera.

La cinta té moltíssimes coses bones, però deixeu-me començar pel seu guió imprevisible, perquè és un gust anar a veure una pel·lícula i no saber per on et sortirà el director, sorprenent-te a cada moment.
La direcció és impecable: té un gran sentit del ritme, de l’excel·lent connexió entre els episodis que conformen la pel·lícula, amb uns diàlegs vibrants i molt divertits. Paul Thomas Anderson està en plenitud de forma i desborda energia en pantalla. Les càmeres VistaVision que ha fet servir donen un pes molt important a la pel·lícula.

Leonardo DiCaprio interpreta Bob, un revolucionari retirat que viu apartat del món amb la seva filla. Sense voler-ho, el passat trucarà a la porta de casa seva, cosa que posarà en perill la vida de la nena. El protagonista es veurà obligat a contactar amb la seva antiga organització per salvar la seva filla, que estarà amenaçada de mort per un militar que busca esborrar el passat que el pugui perjudicar en el present. Bob formava part d’una cèl·lula que atacava presons de migrants a la frontera de Mèxic. La seva tasca dins el grup revolucionari The French 75 estava totalment allunyada de la dels seus companys, que es posaven més en risc i feien servir armes: Bob simplement encenia focs artificials que servien com a tàctica de distracció. Serà en aquests anys que s’enamorarà de la seva companya Perfidia, amb qui tindrà una filla, de qui s’haurà de fer càrrec sol quan Perfidia desaparegui sobtadament.

Leonardo DiCaprio està esplèndid. S’ha dit molt, però realment és una versió d’El Nota de The Big Lebowski, i es passa tota la pel·lícula d’un lloc a l’altre vestit d’anar per casa i amb un batí. DiCaprio ens regala una de les millors interpretacions de la seva carrera. Un dels millors moments és la llarga conversa telefònica que manté amb el revolucionari que espera que li doni la contrasenya: un moment digne de sèries com ‘Allo ‘Allo!

Sean Penn interpreta Steve Lockjaw, un militar sempre enfadat, que és un violador i un racista. El personatge és absolutament repulsiu i Penn ho fa de meravella. Lockjaw no podrà superar la humiliació que va rebre de Perfidia i la seva obsessió serà trobar-la i satisfer les seves malaltisses obsessions sexuals.

Sobre Perfidia, interpretada per Teyana Taylor, ofereix una de les imatges més icòniques de la pel·lícula: ella, molt embarassada, disparant un rifle d’assalt.

Benicio del Toro és el professor de karate de la filla de DiCaprio, que en realitat és el responsable d’una xarxa per ajudar immigrants mexicans. El pla seqüència en què veiem el seu edifici amb la quantitat de persones que hi amaga és una filigrana de direcció. Tota aquesta trama ressona molt amb l’actual política nord-americana i posa l’accent en la separació de pares i fills migrants del govern trumpista.

No em vull oblidar de Chase Infiniti, la jove actriu que interpreta Willa, la intel·ligent filla d’en Bob, que amb prou feines experiència mira de tu a tu els veterans intèrprets de la pel·lícula. La relació entre Willa i Bob és el cor de la pel·lícula, i batega amb molta força. L’escena amb què em quedo és el magnífic terç final, amb el joc del gat i la rata entre ella, Bob i Lockjaw en tres cotxes en una carretera desèrtica plena de pujades i baixades ondulants, amb un marejant efecte òptic. Una de les millors escenes que he vist aquest any per hipnòtica i tensa.

Una batalla tras otra bascula perfectament entre la comèdia, la paròdia i el drama seriós. Un equilibri gens fàcil d’aconseguir. Dura dues hores i 41 minuts, però passa en un sospir. Com diria aquell: “Absolute cinema”.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.