Setena entrega de la saga, a part, hi ha els dos crossovers amb la saga Alien, que solien ser considerats fora del cànon, però que després de Badlands, la saga Predator està plenament integrada en el món d’Alien.
Darrere la càmera tenim Dan Trachtenberg, que, gràcies a la bona rebuda i a l’èxit inesperat de Prey, Disney va confiar en ell per donar nova vida a una franquícia que estava morta. Trachtenberg porta la saga on no havia estat mai, uns quants anys més enllà del nostre present, en el futur. Badlands està explicada des del punt de vista del que fins ara era el dolent: el Predator. Això canvia moltíssim les coses, alhora que fa créixer molt la mitologia dels Predator.
El fet que el protagonista i el “bo” de la pel·lícula sigui un Predator canvia les regles del joc. Fer que el protagonista sigui un dolent amb qui el públic no pot sentir empatia no funciona, així que Trachtenberg ha creat un Predator que resulti simpàtic, a costa de rebaixar el que fins ara sabíem dels Predator. Però ho compensa mostrant els altres Predator com els dolents de la pel·lícula, tal com eren fins ara. És una decisió arriscada amb la qual cal combregar si vols gaudir del film. És l’única cosa que se li pot retreure, perquè, si ets capaç d’entendre-ho i no hi estàs pensant tota l’estona, tens una de les pel·lícules més entretingudes de tota la saga i la que també pot connectar amb un públic més ampli que el que fins ara veia Predator. És just el que han volgut fer apostant per l’estrena en sales amb una classificació PG-13 i no R, com totes les anteriors. L’objectiu s’ha aconseguit, ja que ha estat el millor debut en taquilla de tota la franquícia.
Un dels equilibris que ha hagut de fer Trachtenberg per mantenir el PG-13 sense renunciar a la brutalitat del Predator i a les escenes de violència explícita que el caracteritzen, sense perdre la identitat, ha estat treure’s de la màniga el truc que el Predator lluiti contra sintètics. Aquests, com bé sabrà el públic d’Alien, són éssers artificials, màquines amb aparença humana però màquines en el fons, i que, en lloc de sang, quan els fan mal deixen anar un líquid blanc. Perfecte per al director, que pot mostrar amputacions, decapitacions i salvatjades diverses, però en què la sang és blanca i no es fa mal a cap humà.
Pel que fa a la integració de la saga dins l’univers Alien, Badlands l’integra plenament. La protagonista, interpretada per Elle Fanning, és una sintètica de Weyland-Yutani, la corporació terrestre que envia les naus que topen amb els xenomorfs. El logo de Weyland-Yutani és omnipresent i apareix a totes les naus de la pel·lícula. La cosa va més enllà de veure un crani de xenomorf de fons: Weyland-Yutani és fonamental en la trama.
Predator és una saga violenta i salvatge que es pren les coses bastant seriosament, i la comèdia no ha estat el nucli del seu món. L’humor arriba aviat, només aterrar al planeta salvatge on seguirem nostre protagonista, Dek, quan topa amb la sintètica Thia. La dinàmica entre Dek i Thia és molt pròpia de la comèdia clàssica. La pel·lícula combina moments d’acció i humor, com les cames de Thia que van pel seu compte o l’escena amb els rifles que venen d’Aliens de James Cameron.
Un dels punts clau és quan Dek i Thia es troben en el seu periple amb Bud, un bitxet adorable. el Baby Yoda d’aquest mandalorià en què s’assembla Dek. Els tres formen una família ben disfuncional que trenca l’esquema del guerrer solitari que pensàvem que eren tots els Predator. El que fa que aquests elements de comèdia i tendresa funcionin en una pel·lícula de Predator és que està feta amb cor i amor. Tot i que begui també de Star Wars o fins i tot Guardians de la Galàxia, tot funciona molt bé.
Una de les coses més destacades és quan coneixem el món dels Predator, Yautja Prime. El nostre protagonista, Dek, és un yautja més petit i dèbil en un món on els dèbils han de morir. Després d’una aferrissada lluita amb el seu germà, Kwei, aquest decideix no obeir les ordres del seu pare, que li ha manat matar Dek, però Kwei es sacrifica perquè el seu germà pugui sobreviure. Dek fuig en una nau que s’estavella al planeta Genna, un lloc on la fauna i la flora et poden matar de qualsevol manera.
Un dels aspectes que més m’han agradat és que resol la “patata calenta” de l’idioma amb un traductor universal a l’estil Star Trek, de manera que sentim Elle Fanning parlar anglès i Dek l’idioma yautja, amb els corresponents subtítols.
Cal destacar la presència de l’actor Dimitrius Schuster-Koloamatangi com a Dek, que, malgrat ser el yautja més baixet que hem vist al cinema, fa dos metres i vint-i-un centímetres d’alçada.
Visualment és una meravella, tant en les escenes a l’espai com en el planeta on transcorre l’acció. Les criatures en CGI no són el punt fort de la pel·lícula, però tampoc suposen cap problema greu; les que millor llueixen són les vegetals.
Predator: Badlands és diversió pura i dura, amb elements de comèdia i blockbuster com mai no s’havien vist d’aquesta manera a la saga.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.
