Mike Flanagan s’ha convertit en un dels realitzadors que millor entén com adaptar a Stephen King al cinema. En aquesta ocasió adaptar un relat curt inclòs en la novel·la La sangre manda, un conte molt bonic i probablement el que millor ha escrit Stephen King en els últims anys. Mike Flanagan l’ha entès perfectament i l’ha portat en pantalla de manera excel·lent, cosa que era tot un repte, signant la que probablement és la millor pel·lícula de la carrera del director.
The Life of Chuck és una pel·lícula excel·lent. Plena de moments emotius sense caure mai en el sentimentalisme ni la llàgrima fàcil. Estem davant un conte amb aires de musical modern que també és un cant a la vida i a viure la vida de manera plena.
Aquesta ha estat una pel·lícula independent feta amb recursos molt ajustats i amb un Flanagan que ha fet pràcticament gran part de la feina: direcció, guió i edició, convertint-la en una autèntica peça personal.
The Life of Chuck està impregnada d’allò que Stephen King sap fer molt bé que és barrejar el quotidià amb el fantàstic.
La història comença pel final en què veiem el paral·lelisme d’un col·lapse mundial que acabarà amb l’existència de tots els éssers vius. La història es divideix en tres actes, la fi del món, l’escena del ball i el darrer que és el primer cronològicament, la infantesa i adolescència de Chuck amb els seus avis.
La pel·lícula és protagonitzada per Tom Hiddelston més com a presència constant que no pas pel seu temps en pantalla, però en tot cas, s’ha guanyat el cel per protagonitzar l’escena central del ball del segon acte. Quina meravella d’actor. No se m’acut a ningú millor per interpretar-la. A partir d’aquí, un passeig d’estrelles vistes en altres produccions de Mike Flanagan, juntament amb noves addicions com Jacob Tremblay, Chiwetel Ejiofor i Karen Gillian entre molts altres.
El missatge de la pel·lícula s’articula a través d’un poema de Walt Whitman, Song of Myself, de contenir multituds. King ho va servir que explicar una història profunda i molt emotiva sobre la vida, de manera molt alegre. Unes multituds que entenem i es van entrellaçant i connectant. El missatge és profundament optimista pel que fa a l’alegria que suposa viure, davant la mort que es manifesta de manera constant en la pel·lícula. Aportar aquesta visió optimista a una història profundament dramàtica i que acabis amb sensació de felicitat i de celebració de la vida, és just el missatge que dona.
El moment més àlgid de la pel·lícula, tal com ho era també en el llibre, és el segon acte, el de “Músics de carrer”. En Chuck es posa a ballar enmig de carrer i connecta amb la música d’una percussionista. Instant en què s’afegirà una dona a la qual acaba de deixar la seva parella i es deixarà portar per aquest expert ballarí que és Chuck. Però no era un comptable? Com és que sap ballar tan bé? Això ho descobrirem en el primer i últim acte.
El primer acte, que narra la infantesa i adolescència de Chuck, és quan es clarifica tota la pel·lícula i ens presenten les multituds que formen part de Chuck. Una part en què s’introdueix una història de fantasmes, gòtica i allunyada de jumps scares. Una part plena de moments de personatges espectaculars. Tant de Mia Sara, que és l’àvia d’en Chuck, com de Mark Hamill, que interpreta el seu avi. Entre els moments més destacats, dos més de ball, el de la cuina amb l’àvia mentre li ensenya, i el del final de curs. I el Moowalk, per favor!
La pel·lícula és molt fidel a l’original i utilitza la figura del narrador per mantenir-se ajustat al relat, un narrador amb la veu de Nick Offerman.
Si abans he citat el poema de Whitman, l’altre gran referent és Carl Sagan i la meravellosa peça de divulgació que és Cosmos.
The Life of Chuck és un relat molt bonic, que Flanagan ha sabut traduir perfectament amb imatges, gràcies a un repartiment estel·lar, a una bona utilització de la música i una calidesa que ha sabut captar les sensacions de la paraula escrita. Gràcies, Chuck! Visca en Chuck!
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
