Vint-i-tres anys després de l’estrena de 28 Days Later, Danny Boyle i Alex Garland, director i guionista respectivament, tornen a fer-se càrrec d’aquesta franquícia del gènere zombi, en què una epidèmia convertia els infectats en sense cervell assedegats de sang que es movien a gran velocitat.

L’any 2007 va tenir una seqüela, 28 Weeks Later, que no va comptar ni amb Boyle ni amb Garland. Aquella segona part, que tenia un to molt diferent de la primera, va ser dirigida per Juan Carlos Fresnadillo. La pel·lícula finalitzava amb l’epidèmia expandint-se a la resta d’Europa, amb unes imatges impactants de París. Boyle i Garland han volgut tornar la saga als seus orígens i diferenciar-se de la resta de produccions del gènere, que gairebé sempre acaben afectant tot el món. La parella sempre ha defensat que els semblava més interessant concentrar-ho tot en el continent britànic.

Això els ha permès jugar amb idees com la pandèmia de la COVID o el Brexit. De fet, en un moment de diàleg sembla que es fa referència al fet que el virus va ser contingut a Europa, mentre que el Regne Unit es manté en aïllament. El Brexit no es presenta només com un aïllament, sinó com una societat que ara mira enrere. La societat en què viuen els protagonistes és retrògrada. Pretenen que Spike segueixi els seus passos.

Un dels moments clau és quan veiem vaixells amb soldats de l’OTAN vigilant la costa perquè res no escapi i així mantenir l’epidèmia localitzada al Regne Unit, que es troba en una quarantena permanent. És molt divertit veure com el món es va aturar el 2002 i com la població ignora què són els telèfons intel·ligents o internet. De fet, tot el país ha anat enrere en el temps i les comunitats, almenys la que ens presenta la pel·lícula, han tornat als oficis de tota la vida.

La pel·lícula està dividida clarament en dues parts. Els protagonistes són una família formada pel pare, Jamie, interpretat per Aaron Taylor-Johnson, la mare, Isla, interpretada per Jodie Comer, i el fill de dotze anys, Spike, interpretat per Alfie Williams. De fet, és el jove Spike el veritable protagonista d’aquesta història. La família viu en una comunitat protegida per barreres en una zona del mar que es comunica amb la costa quan baixa la marea. Quan la marea és alta, estan envoltats pel mar i protegits dels infectats. Quan la mainada és prou gran, fan una mena de ritu d’iniciació en què els porten a la costa perquè aprenguin a matar zombis. És un ritual en què deixen enrere la infantesa per fer front a la vida adulta. Spike marxarà amb el seu pare i la primera part ens narrarà les seves aventures.

28 Years Later recupera l’estil narratiu de la primera pel·lícula, més lent, amb més atenció als personatges i menys a l’acció. El muntatge també pot resultar ràpid i confús, però no deixa de ser marca de la casa de Boyle, que ja li hem vist en altres pel·lícules, com ara Trainspotting.

Un dels nous conceptes que incorpora la pel·lícula és un nou tipus d’infectat, un alfa, que es caracteritza per tenir moltíssima força, ser gairebé invencible i tenir un penis enorme. Sí, aquí tots els infectats corren a gran velocitat i van despullats. És un dels molts elements provocatius que ha inclòs Boyle. També hi ha els grassos, que no s’aixequen del terra i s’alimenten de cucs i similars. A diferència dels primers infectats, ara són capaços de treballar en grup.

El personatge de Ralph Fiennes no apareix fins a la part final. Es tracta d’un personatge que recorda moltíssim el coronel Kurtz, interpretat per Marlon Brando a Apocalypse Now. Empastifat de iode per no atreure l’atenció dels infectats, viu sol en una mena de cementiri que ha construït amb ossos, on sobresurt una columna altíssima de calaveres. Forma part del seu ritual d’enterrament de les persones mortes que troba i crema, aprofitant els ossos i els cranis. El personatge de Fiennes és el contrari del que ens podríem imaginar, sembla que serà un doctor boig, però acaba sent un solitari excèntric que no vol viure en comunitat.

Ja hem dit abans que Boyle busca provocar. De fet, aquesta és una pel·lícula de zombis molt diferent de la resta pel to, el muntatge i la direcció. En la primera part és quan més juga a incloure escenes de pocs segons i l’inquietant tema Boots de Young Fathers, que t’impregna, t’inquieta i et deixa amb molt mal rotllo. Tot i això, una de les escenes més impactants és la del part d’una infectada.

En la part final, la pel·lícula fa una última pirueta que lliga amb una escena inicial que ens porta al principi de l’epidèmia, quan una família és infectada i uns nens que miren Els Teletubbies han de fugir. Apareixen uns homes que semblen sortits de La taronja mecànica, però amb els colors dels Teletubbies. El seu líder està interpretat per Jack O’Connell, per la qual cosa podem esperar que la pel·lícula que seguirà aquesta trilogia ja programada, dirigida per Nia DaCosta i escrita per Alex Garland, continuï a partir d’aquí. El títol és The Bone Temple.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.