Dougal Wilson pren el relleu de Paul King, director de les dues primeres pel·lícules. El resultat es tradueix en la pèrdua de la capacitat de fer un film per a tots els públics, derivant en una obra més infantil. Alhora, es perd aquella espurna especial que feia úniques les anteriors entregues, convertint-se en una més dins el mar de pel·lícules familiars que inunden la cartellera.
Paddington: Aventura a la selva pateix un problema comú en moltes seqüeles: treure el personatge del seu context habitual, un recurs que sovint fa enyorar l’entorn natural del protagonista. Això és exactament el que passa aquí. Paddington ha de viatjar al Perú per visitar la seva tieta Lucy, però la seva família londinenca no el deixa sol i l’acompanya en el viatge. En arribar a la residència on viu, la reverenda mare que la gestiona els informa que ha desaparegut. Paddington regira la seva habitació, descobreix un mapa i tot apunta que la tieta Lucy ha anat a un lloc anomenat Rumi Rock.
Pel que fa al repartiment, perdem Sally Hawkins, però no el seu personatge, que ara interpreta Emily Mortimer, ja que Hawkins va optar per no repetir. Tot i això, la resta del repartiment sí que torna: Ben Whishaw, Hugh Bonneville, Julie Walters, Jim Broadbent, Madeleine Harris, Samuel Joslin i Imelda Staunton, sigui en carn i ossos o posant veu als personatges. També hi ha un retorn sorpresa que no esmentaré, però us convido a mirar els títols de crèdit finals. En aquesta aventura per l’Amazònia s’incorpora Olivia Colman, sempre sòlida i fantàstica, com la reverenda mare, un dels millors personatges humans de la pel·lícula, destacant en una escena musical amb guitarra en mà. No podem dir el mateix d’Antonio Banderas, que sembla repetir el mateix paper que a Jungle Cruise, caient en l’estereotip i sense aportar res de nou.
La direcció no és l’únic canvi creatiu, King també desapareix com a guionista, i el guió recau en tres nous escriptors que no aconsegueixen recrear la màgia de les dues primeres entregues. Els personatges humans només fan coses, però en cap moment es perceben tridimensionals. Això fa que aquesta tercera pel·lícula perdi l’encant i l’humor que caracteritzaven les anteriors. Aquesta nova manera d’enfocar la història allunya Paddington: Aventura a la selva dels llibres originals de Michael Bond i l’apropa més a una pel·lícula produïda per un estudi de Hollywood, amb una trama que sembla generada per intel·ligència artificial.
No és, en cap cas, una mala pel·lícula, però de Paddington esperàvem més, tal com ens van demostrar les anteriors entregues. La història és plana i molt infantil, fet que dificultarà la connexió amb el públic adult, a diferència del que passava abans.
Personalment, he trobat molt a faltar aquells moments en què Paddington generava un caos absolut sense voler-ho, posant la casa dels Brown de cap per avall. També es troba molt a faltar Londres: Paddington al Perú no té la mateixa força que Paddington a la capital britànica. A més, el Perú que es retrata aquí té poc a veure amb la realitat; a diferència de Londres, que es representava amb detall, aquest Perú sembla un país fictici propi de l’imaginari d’aventures sobre El Dorado, ambientades en alguna selva d’Amèrica Llatina.
Tècnicament, la pel·lícula manté el nivell de les anteriors, amb l’afegit que en aquesta hi ha hagut més recursos, fet que ha permès crear molts més personatges generats digitalment.
Torno a insistir, quedeu-vos fins al final, perquè hi ha una sorpresa que podria avançar el que veurem a la quarta entrega, ja confirmada. Tot i això, si continuen aquests creadors, la confiança és poca. Paddington hauria de seguir l’essència de les dues primeres pel·lícules o, si no, millor que no se’n facin més.
