James Mangold (Indiana Jones i el dial del destí, A la corda fluixa) dirigeix aquest biopic sobre Bob Dylan, que abasta des de principis fins a mitjans dels anys seixanta, cobrint els primers anys de la carrera del cantautor.
A Complete Unknown ens trasllada a Nova York i comença amb un jove i desconegut cantant de folk que visita el seu ídol, el músic Woody Guthrie, greument malalt a l’hospital. Allà coneix Pete Seeger i, davant seu, interpreta un tema que els deixa impressionats. Seeger l’introdueix a l’escena folk de la ciutat i li aconsegueix actuacions en bars, on coneixerà altres artistes en actiu, com Joan Baez. La pel·lícula segueix la gravació del seu primer àlbum i la relació amb el personatge de Sylvie, una figura fictícia basada en la dona que apareix a la portada del seu primer disc. Veurem com es fa famós, com la fama afecta la seva vida i culmina en el mític concert del Newport Folk Festival de 1965, en què Dylan va tocar rock elèctric en contra del qual li demanava el públic.
En contraposició amb el desastrós biopic de Leonard Bernstein, Maestro, A Complete Unknown se centra fonamentalment en l’obra de l’artista, deixant la vida personal en un segon o tercer terme. De fet, acaba la pel·lícula i no hem entrat en el cap de Dylan ni sabem què sent o què pensa. Cadascú que decideixi si això és bo o dolent. Quan parlo de l’obra, no em refereixo al procés creatiu, sinó a les cançons pròpiament. Mangold tampoc ens explica què les va inspirar ni com les va crear, bàsicament és un recull dels grans èxits de Dylan durant els seus primers anys.
Aquest enfocament posa el focus en Timothée Chalamet, que està sensacional com a jove Dylan, al qual clava el posat i, sobretot, la veu. Chalamet canta, i canta molt bé.
La resta del repartiment també funciona a la perfecció, destacant Elle Fanning, Monica Barbaro i Boyd Holbrook, però sobretot Edward Norton, que és qui hauria d’haver guanyat l’Òscar com a millor actor secundari.
Malgrat les seves virtuts i que la pel·lícula m’ha agradat, no deixa de ser un biopic musical de manual. Sense sorpreses ni cap element artístic que el faci sobresortir. Vull dir, està a anys llum de Better Man, el biopic de Robbie Williams, que, malgrat no haver triomfat ni als Òscars ni a taquilla, és amb diferència el gran musical de 2024.
No deixa de ser interessant com la pel·lícula aborda la figura de Johnny Cash, del qual Mangold ja va fer un biopic protagonitzat per Joaquin Phoenix, A la corda fluixa. El tenim en unes poques escenes en què comparteix algunes converses sinceres amb Dylan.
El millor moment de la pel·lícula és l’escena final, l’actuació a Newport de 1965. Té una força tremenda, tant pel que passa a l’escenari, com per les diferents reaccions del públic i el que passa a bambolines. Tot plegat és divertidíssim i ben rodat.
Tinc la sensació que s’ha parlat més de A Complete Unknown perquè toca una figura mítica com Bob Dylan que no pas perquè sigui un biopic destacable, ja que es queda en una pel·lícula correcta, que ha tingut la gran sort de comptar amb un excepcional Timothée Chalamet en el paper principal, que eleva una pel·lícula amb una direcció artesanal de Mangold.
Després de més de dues hores llargues de pel·lícula, Dylan continua essent un autèntic desconegut per a l’espectador, que bàsicament ha gaudit de la música de l’artista i de quatre pinzellades biogràfiques, si és que arriben. El millor que ofereix la pel·lícula és poder escoltar, durant bona part del metratge, cançons històriques que s’han convertit en himnes.
