Fantàstica cinta periodística que encaixa com un guant amb Munich de Steven Spielberg. De fet, és la mateixa història, però vista des del punt de vista periodístic. És a dir, el que es dedica a fer la pel·lícula és a veure com ho va cobrir l’equip d’esports de la cadena ABC. L’equip d’esports de la cadena es trobava Munich cobrint els Jocs Olímpics de 1972 per ABC Sports. De cop i volta es produeix un atac terrorista de l’organització Setembre Negre en què l’equip israelià és pres com a ostatge en el seu allotjament. L’exigència dels terroristes és l’alliberament de centenars de presoners palestins.

La pel·lícula, sense sortir de les parets de l’estudi de televisió, ens explicarà com un grup de periodistes van haver de lluitar, primer perquè els permetessin cobrir la notícia des de lloc dels fets. Ells eren els d’esports, mentre que els encarregats d’informatius estaven als Estats Units. Aquests van situar càmeres a l’exterior apuntant a l’allotjament on estaven retinguts els ostatges. En particular informaven de l’estat d’un dels segrestats que ara era israelià, però que també tenia la nacionalitat americana. Els periodistes de la cadena van haver d’esbrinar què passava informant-se amb els locals amb una llengua que no coneixien, sense trencar els principis ètics periodístics.

Una de les coses més originals és la bona integració que fa la pel·lícula amb imatges reals, tant del segrest, les mateixes càmeres que apuntaven a la residència en què es podia veure als terroristes sortint al balcó, com les de la mateixa cadena parlant en què arriben a interactuar a través de les càmeres amb el presentador real. La reconstrucció de la història amb imatges reals i imatges de ficció és el millor que té la cinta.

Malgrat que el desenllaç és conegut per a tothom, el ritme frenètic, la passió per la feina i per mantenir el principi i l’ètica periodística és admirable, en un moment en què gran part d’això s’ha perdut i que de passar això avui es faria un espectacle en què no hi hauria cap preocupació per donar notícies falses. És apassionant veure’ls discutir sobre ètica periodística i marcar els límits del que es podia mostrar, explicar i com podia facetar a les persones i famílies de les persones afectades el que seguien per la televisió. Estem en una època en què el tot per l’audiència no existia. En veure-la tens la sensació que és una producció d’Aaron Sorkin.

En el repartiment destaquen Peter Sarsgaard, John Magaro, Ben Chaplin i Leonie Benech, protagonista de Sala de professors. El repartiment està excel·lent, destacant el personatge de Magaro.

També a través del personatge de Leonie Benech veiem com era la figura de la dona periodista. Ella és tractada com una noia per portar els cafès i mai se la prenen seriosament. Només li “veuen” quan és l’única que parla alemany i que, per tant, pot saber què es diu a les freqüències de la policia i què estan informant les televisions locals.

La recreació d’un estudi de televisió de principis dels setanta és espectacular i la tasca de documentació impressionant. S’ha intentat replicar en exactitud com era tal com es van viure aquelles 22 hores.

També veiem com la policia va intervenir la cadena, ja que el que ells retransmetien també era vist pels terroristes i la policia va intervenir de manera poc democràtica tancant les emissions.

Un dels moments més tensos és quan els ostatges són traslladats a l’aeroport i no se sap què ha passat amb ells. Hi ha pressa per informar, però no se sap segur de què. Es posa sobre la taula de debat i es posa sobre la balança la importància d’informar primer o la importància de no equivocar-se, la necessitat de contrastar la informació.

September 5 funciona com un thriller trepidant d’una durada de només hora i mitja.