Kneecap

La pel·lícula ens explica la història fictícia de la fundació de la banda de hip-hop irlandesa Kneecap, protagonitzada pels mateixos integrants reals del grup. El resultat és una proposta carregada de sexe, violència, energia i humor.

La trama gira entorn de dos joves que s’uneixen amb un professor de música desmotivat per compondre i gravar cançons. El seu esperit transgressor, la crítica als britànics i la defensa del gaèlic els converteixen ràpidament en un fenomen al país, connectant amb un públic que també vol mantenir viva la llengua. Tot i que Kneecap existeix en realitat, moltes de les anècdotes que es narren són inventades: el pare dels joves no pertanyia a l’IRA ni tampoc es van viure moltes de les situacions explicades. La pel·lícula està feta al servei de la diversió i de crear una història que els encaixava i els venia de gust explicar.

El muntatge recorda inevitablement al de Trainspotting: ritme frenètic, ús constant de drogues i un to accelerat. Però, a diferència de la majoria de biopics musicals, aquí les drogues tenen un paper narratiu original: són una eina creativa pels músics i, en moments delirants, les arriben a repartir al públic com si fossin caramels en una cavalcada de Reis. Aquest recurs permet al director experimentar visualment, amb escenes que fins i tot juguen amb l’stop-motion, i afegeixen un toc d’originalitat.

La mirada sobre la societat irlandesa recorda a Derry Girls, tot i que Kneecap evita centrar-se en el conflicte d’Irlanda del Nord. De fet, la pel·lícula s’autoparodia al principi fent broma que totes les històries ambientades allà sempre parlen del mateix.

Un dels aspectes més destacats és que el film està parlat íntegrament en gaèlic irlandès. Aquesta aposta no només aporta autenticitat, sinó que també és un avís del que podria passar al català en pocs anys. El gaèlic, reprimit durant segles pels britànics, no va ser oficialment reconegut al Regne Unit fins al 2022. Kneecap ofereix moments potents en aquest sentit, com quan un dels protagonistes és arrestat i es nega a parlar anglès, reivindicant els seus drets lingüístics. I és cert: si heu estat a Irlanda, sabreu que sentir gaèlic és gairebé anecdòtic.

Ara bé, narrativament el film té mancances. Les bones idees no sempre troben un fil conductor sòlid i això fa que algunes situacions grinyolin. Un exemple clar és el pare, interpretat per Michael Fassbender. La seva presència resulta estranya, gairebé com un fantasma sense pes real a la història. L’actor hi és per donar prestigi i solidesa al repartiment, però acaba essent un element que distreu més que no pas suma. Passa una cosa similar amb la relació d’un dels nois amb la filla de la cap de policia: els personatges secundaris són plans i sense matisos, i això fa que les subtrames no acabin de funcionar.

Tot i aquests entrebancs, Kneecap és una comèdia fresca, transgressora i amb personalitat pròpia. Beu de l’estil que van popularitzar als noranta cineastes com Guy Ritchie i Danny Boyle, però afegeix una capa de reivindicació cultural i lingüística que la fa única. Potser no és una gran pel·lícula, però és necessària tant pel missatge que transmet com per donar a conèixer un grup que, fora d’Irlanda, molts desconeixíem. I només per això, ja val la pena veure-la.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Superman

James Gunn, el realitzador de la trilogia de Guardians of the Galaxy per a Marvel, va ser escollit per Warner per fer-se càrrec de la

Predator: Killers of Killers

Dan Trachtenberg va entrar com un coet a la saga Predator amb Prey, una pel·lícula que es va estrenar directament a plataforma i que va

Jurassic World: Rebirth

Setena entrega de la saga Jurassic Park, que alhora suposa un punt i a part després de la trilogia protagonitzada per Chris Pratt i Bryce

Com ensinistrar un drac

Els remakes en acció real de Disney són un desastre. Malgrat l’excepcionalitat que representa El llibre de la selva de Jon Favreau, la resta són