Warner ressuscita una de les franquícies de terror heretades de New Line Cinema. Cinc entregues d’aquesta saga es van estrenar entre el 2000 i el 2011. Sorgida de la ment de Jeffrey Reddick, qui havia pensat que fos un capítol d’Expedient X, es va convertir en una gran pel·lícula de gènere que va esdevenir una saga. Warner va comprar New Line fa uns anys i, en un moment de ressuscitar qualsevol franquícia, també li ha arribat el torn a Final Destination, després de 14 anys sense cap pel·lícula.

Aquesta és la primera de la saga amb un subtítol, Bloodlines, en què per primera vegada veurem com la Mort va darrere dels membres d’una mateixa família, arran d’uns fets ocorreguts als anys seixanta, en què la Mort ha treballat per acabar amb els supervivents, encallant-se amb Iris, la penúltima supervivent d’aquella tragèdia, que ha aconseguit esquivar-la aïllant-se en una cabana fortificada. La fórmula s’altera per no copiar el mateix model, així com amb una aposta més clara que mai per l’espectacle de les morts, més que per la tensió que va caracteritzar sobretot les tres primeres entregues, que avui dia continuen essent les millors de la saga, i que aquesta, Bloodlines, tot i que entretinguda, no aconsegueix superar.

Bloodlines és també l’entrega més llarga de la saga, 110 minuts, i això suposa un error en una sèrie de pel·lícules que mai no ha superat l’hora i mitja. Això fa que s’allargui innecessàriament l’escena inicial, i que omplin el metratge amb trames que no calen. El fet de tenir una família com a protagonista dona joc, però malgastar el temps amb embolics familiars afegeix metratge i entorpeix el ritme d’una saga que és pim, pam, pum. Tot i ser massa llarga, aquesta primera escena sí que aconsegueix mantenir una tensió que no veurem en les posteriors.

Un cop aparcada la tensió, només ens queda veure com la pel·lícula es mostra juganera, en mostrar diferents elements que poden, o no, causar la mort dels protagonistes, o en les diferents set pieces catastròfiques. De totes elles, em quedo amb l’escena del pírcing, espoilejada en un dels tràilers, i amb la de l’hospital, la millor.

El repartiment és molt justet, amb pràcticament cap actor carismàtic. Queden enrere aquells temps en què agafaven l’estrella juvenil del moment, com Devon Sawa a la primera, o una promesa com Mary Elizabeth Winstead a la tercera.

Bloodlines també es dedica a retre diferents homenatges a la saga, replicant algunes morts molt populars entre els fans. Pel meu gust, massa, perquè en algun moment sembla viure de l’enginy del passat, més que no pas de crear coses noves. Em refereixo, per exemple, al tema dels troncs, un element molt icònic de la segona entrega, que es manifesta repetidament en aquesta pel·lícula, d’una manera o altra.

La pel·lícula és políticament correcta, i molt controlada per l’estudi per quedar bé. Cosa que és fruit del temps en què vivim, i que no representava un problema en la dècada del 2000. En canvi, no escatima en gore i exageració. Això últim està bé, però hauria preferit molt menys efecte digital i més efecte pràctic. Que sigui digital també la fa menys real i més païble per a l’espectador que no hi està acostumat, cosa que permet als directors jugar amb la comèdia negra. Personalment, he trobat el CGI passat de frenada.

Una de les diferències respecte a les anteriors és que l’Iris entrega un manual de com funciona tot, quan fins ara els protagonistes ho descobrien sobre la marxa. Això està orientat al públic que no ha vist cap de les anteriors, i vol que entengui tot el que sabem d’aquestes pel·lícules sense necessitat de veure-les, quan hauria estat preferible mantenir el misteri, com en les originals.

El millor moment de la pel·lícula és la intervenció de Tony Todd, el fil conductor de la saga, que ja estava molt malalt quan va rodar la seva escena. Té un moment en què parla de la mort, en què, òbviament, està parlant de la seva, i posa els pèls de punta. A aquesta icona del gènere va dedicada la pel·lícula. Todd fa un monòleg en què, quan ha acabat, improvisa unes línies en què no només s’acomiada del personatge, sinó també l’actor de l’audiència.

Final Destination: Bloodlines és una pel·lícula irregular, amb alts i baixos, que, no obstant això, supera les dues últimes entregues, malgrat quedar-se molt lluny del que van ser les tres primeres. Aquesta n’és una versió rebaixada, però ofereix prou diversió per sortir del cinema sense pensar que t’han pres el número.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat a la saga, aquí.