Tetris

El Tetris és un dels millors videojocs de la història. No només és entretingut, encaixar les peces i fer Tetris és tremendament addictiu. Quan aquest detall no va passar desapercebut, va començar una cursa a tres bandes per fer-se’n amb els drets i comercialitzar-lo. Això és el que ens explica Tetris, pel·lícula estrenada a Apple TV+, dirigida per Jon. S. Baird, que compta amb la producció de Matthew Vaughn i la producció executiva de Ron Howard.

La pel·lícula està basada en fets reals i ens narra la lluita de Henk Rogers, que col·labora amb Nintendo, per fer-se amb els drets del Tetris per a consola portàtil, en una cursa contra el magnat Robert Maxwell i el seu fill, CEO de Mirrorsoft, i Robert Stein d’Adromeda. La complicació era que el joc havia estat creat per un programador soviètic que treballa per la companyia ELORG.

L’originalitat de la proposta és que la lluita de poders entre aquest complicat entramat empresarial, en una situació política molt complicada, se’ns narra com una pel·lícula o novel·la d’espies de John le Carré.

Tetris és una pel·lícula rodona. De les més sòlides, efectives i entretingudes que hem vist aquest any. És estrany que un producte d’una qualitat tan immensa com aquesta, hagi esquivat les sales. La cosa és que barreja gèneres de manera molt efectiva. Hem dit que era un thriller d’espionatge, però també té elements de comèdia, pel·lícula d’acció i drama.

La història principal gira al voltant de l’ambició empresarial, però el personatge principal de Henk Rogers és més complicat que això, ja que s’aprofundeix amb l’amistat que es crea amb el programador Alexey Pajitnov, així com les relacions familiars amb la seva dona i filles. La pel·lícula es beneficia de tenir com a protagonista principal a Taron Egerton que està extraordinari una vegada més. El recordareu per la saga Kingsman i per Rocketman.

Tetris és un no parar d’entrades i sortides de despatxos, com de persecucions de cotxes, que en realitat no varen passar, en els carrers de Moscou. La història de la comercialització va més enllà del videojoc i és totalment accessible per aquells que no coneixen res del Tetris.

Estèticament, també ens trasllada al món dels videojocs. Quan presenta escenaris a vegades ho fa en forma de píxels, presenta els participants en la lluita dels drets com a diferents jugadors d’un videojoc o algunes escenes també es narren en píxels. La fotografia està molt ben cuidada i juga amb els colors en funció de les diferents localitzacions. Per descomptat, en l’URSS predomina el gris.

La  banda sonora també és molt destacable, ja que ens ofereix diferents versions de la cançó popular russa del Tetris. Pel que fa a les cançons, destacar una versió russa del Heart of Glass de Bonde a càrrec de Polina, el tema de Pet Shop Boys, Oppotunities – Let’s Make Lots of Money i el tema d’Europe amb el mític The Final Countdown, que acompanya en la fantàstica escena de la discoteca clandestina.

Pels apassionats de la història del videojoc és un títol imprescindible, però si no en sabíeu res, descobrireu una història apassionant sobre un joc que més qui menys, coneix tothom. Tot això acompanyat amb l’origen d’una consola també mítica, la Game Boy i una lliçó d’història sobre el final de l’URSS i els últims dies de Gorbatxov.

No us perdeu l’especial de la pel·lícula que vam fer en el podcast, aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Ready or Not 2

L’èxit inesperat de Ready or Not feia pensar que una seqüela podia ampliar el seu univers i recuperar la barreja d’humor negre, terror i sàtira

Michael

Michael Jackson és, probablement, l’artista més icònic i alhora més controvertit de la música popular del segle XX. Michael pren una decisió clara des del

Sentimental Value

Després de sorprendre amb Thelma i consolidar-se internacionalment amb La pitjor persona del món, Joachim Trier torna amb la que és la seva obra més

Super Mario Galaxy: La pel·lícula

Si la primera aventura cinematogràfica de Mario va funcionar perquè traslladava amb fidelitat l’esperit dels videojocs a la gran pantalla, aquesta seqüela segueix exactament el

Send Help

Després de més de quinze anys sense dirigir una pel·lícula de terror pura, Sam Raimi torna al gènere amb Send Help, una proposta que confirma