Dungeons & Dragons és el joc de rol més famós del món. Creat als anys setanta, la seva popularitat ha reviscolat gràcies a Stranger Things. En la retina de molts nens dels vuitanta, la recordem per la sèrie d’animació que aquí es va fer coneguda per la cançó de Parchís. El cas és que després d’un intent horrible de pel·lícula l’any 2000, que va arribar a generar dues seqüeles en format telefilm i directe a DVD, arriba una pel·lícula que dignifica el joc. Res millor que passar-ho molt bé al cinema que amb una pel·lícula d’aventures clàssica per a tots els públics amb regust de cinema de fantasia dels vuitanta.
La pel·lícula parteix d’escenaris, monstres, criatures, éssers i objectes màgics que hem vist en el joc de rol, però presenta uns personatges creats expressament per a la pel·lícula i una trama que succeeix en el món dels Regnes Oblidats de Dungeons & Dragons. El protagonista és Edgin, un bard que després d’una tragèdia s’ajunta amb una bàrbara, Holga, que l’ajudarà a criar a la seva filla. Junts formen un grup de lladres que en una missió que surt malament fa que Edgin i Holga acabin en una presó i Edgin s’hagi de separar de la seva filla. Quan aconsegueixen escapar temps després, la situació ha canviat i la relació amb la seva filla no serà la millor. Per Edgin, la solució als seus problemes és obtenir una tauleta de resurrecció, però per fer-ho hauran de derrotar a l’actual senyor de Neverwinter, el qual havia format part del grup abans d’entrar a la presó.
El càsting està en estat de gràcies, especialment Chris Pine, que és el protagonista i es menja la pantalla. Està igual d’encantador que quan feia de Kirk en les pel·lícules de Star Trek. L’acompanyen Michelle Rodriguez que és Holga. Rodriguez i Pine fan un duet meravellós. Feia molts anys que no la veia tan bé com en aquesta pel·lícula. Per sota tenim a Regé-Jean Page (The Bridgerton) com el paladí, Justice Smith com el mag i Sophia Lillis (It) com la druida tiefling. Entre ells es crea una química fantàstica que encaixa molt bé amb el sentit de l’humor dels directors. El malvat de la pel·lícula és interpretat per Hugh Grant, com l’estafador Forge Fitzwilliam. Un paper recurrent en els últims temps per a Grant, però que treu molt bé, ja que li dona un aire de dolent simpàtic que en realitat és un aprofitat.
Jonathan Goldstein i John Francis Daley, responsables de la divertidíssima Game Night han estat els directors i guionistes que han dotat a la cinta d’un sentit de l’humor molt personal. El cas és que l’humor funciona molt bé i esdevé un dels millors encerts de la pel·lícula. L’humor recorda una mica a Guardians de la galàxia de James Gunn.
Els directors aconsegueixen que aquesta sigui una pel·lícula que ens presenta un univers de fantasia com si fos nou pels no iniciats, mentre que els que el coneixen veuran un munt d’elements familiars. La trama està plantejada perquè sigui molt accessible, ja que no deixa de ser una pel·lícula de robatoris en un món visualment molt ric ple de criatures molt imaginatives.
Les poc més de dues hores que dura es fan curtíssimes i en vols més. Dungeons & Dragons ha arriscat en destinar un pressupost alt perquè hi ha hagut confiança i llibertat als creadors. En els vuitanta s’hauria fet amb efectes especials justets, però avui poden ser de primera categoria i fer de D&D un blockbuster i no una sèrie B, en la part tècnica. Aquesta pel·lícula ha estat capaç de fer el que la sèrie de televisió de Willow ha fracassat. Dungeons & Dragons: Honor Among Thieves té més del Willow original que no pas la sèrie de televisió.
Dungeons & Dragons: Honor Among Thieves és una pel·lícula rodona en les seves pretensions. És cert que el cinema de superherois ha eclipsat altres gèneres com el d’aventures i espasa i bruixeria i els grans estudis han tingut por de no trepitjar terreny segur. Potser per necessitat que Paramount no disposi dels drets de cap còmic de superherois o per voluntat, ha arriscat i li ha sortit bé, almenys creativament. L’any passat ja va donar el toc de campana amb Top Gun: Maverick i aquest any pot fer-ho amb aquesta i a la setena part de Missió impossible. Esperem que la taquilla l’acompanyi perquè pel·lícules com aquesta són les que fan falta al públic i a la indústria.
En vam fer un especial per xal·lar en format pòdcast que trobareu aquí.
