Joe Cornish, el director d’Attack the Block i guionista d’Ant-Man, és el responsable d’aquesta pel·lícula artúrica protagonitzada per un grup d’amics d’una escola privada que s’hauran d’enfrontar amb Morgana. En un clar homenatge pel títol a L’home que volia ser rei, protagonitzada per Sean Connery i Michael Caine.
Entre els actors consagrats trobem a Patrick Stewart, que va ser un dels protagonistes d’Excalibur i que aquí interpreta una de les encarnacions del mag Merlí, i Rebecca Ferguson, que és la malvada Morgana. Entre els protagonistes preadolescents, destaca el protagonista, Ashbourne Serkis, fill de l’actor Andy Serkis.
Alex és un preadolescent de 12 anys que l’amenaça més gran a què ha hagut de fer front és el bullying dels seus companys. Un dia de casualitat, troba l’espasa Excalibur enterrada en una obra. Quan aconsegueix arrencar-la apareix Merlí que li diu que vol ajudar-lo a afrontar els atacs de la bruixa medieval, Morgana. Alex i el seu grup d’amics, ajudats per la resta de l’escola, hauran de lluitar contra els éssers d’ultratomba de Morgana.
Cornish ha volgut recuperar el cinema d’aventures infantil que va tenir triomfar en els vuitanta. Concretament el de les pel·lícules d’imatge real que feia Disney aleshores. La primera que m’ha vingut al cap ha estat Un astronauta en la corte del Rey Arturo. Al mateix temps recupera la mitologia del rei Artur en l’actualitat, per apropar-la a la mainada d’avui dia. El resultat és molt positiu.
El niño que pudo ser rey és una bona entrada a l’exploració de la mitologia artúrica i també una versió preadolescent d’Excalibur, a la qual pica d’ullet moltes vegades al llarg del metratge, amb alguns fotogrames pràcticament calcats.
La pel·lícula és capaç d’introduir elements com el bullying en el relat, adaptar-los i fer-los lligar a la història que ens vol explicar. De tal manera que el missatge està introduït de manera orgànica i enginy.
Sí que es nota el pressupost limitat de la pel·lícula, a través d’uns efectes especials justets, però que són compensats per un conjunt de joves actors que es prenen els seus personatges amb tremenda il·lusió, i que així arriba a l’espectador.
El niño que pudo ser rey actualitza un determinat cinema familiar dels vuitanta que no és el d’Amblin. Sorprèn per la facilitat que els joves actors es posen el públic a la butxaca. A més, en un moment en què la fantasia i la màgia són sinònims de la saga Harry Potter o El senyor dels anells, és magnífic recuperar una de les fonts d’inspiració d’aquestes obres, l’original mite artúric, a tota aquesta nova generació.
