Pel·lícula que vaig poder veure en el darrer Sitges i que ha rebut 14 nominacions als premis Gaudí. La veritat me’n vaig endur una sorpresa molt agradable amb aquesta pel·lícula. M’esperava un telefilm sense més i em va agradar sobretot la seva posada en escena, decididament artística i amb un missatge que cent anys després és vàlid.

La pel·lícula vol explicar la veritat sobre Enriqueta Martí, coneguda pel nom que li va posar la premsa de l’època, «La Vampira del Raval». Martí va ser acusada de ser la responsable de l’assassinat  macabre de nens i nenes.

He de reconèixer que no en sabia res d’aquesta història, més enllà del nom cridaner. L’últim que m’esperava era un thriller ambientat a principis del segle XX a Barcelona que girés al voltant d’informes policials falsos, jutges que dicten sentències segons el que manen els rics i poderosos i una premsa corrupta, venuda a la burgesia i a les elits de poder, que només vol un titular cridaner per vendre diaris. Una història més actual del que aparenta.

Abans comentava que formalment esperava un telefilm i la veritat és que no és així. El director Lluís Danés no pot dissimular el baix pressupost de la pel·lícula, però de la necessitat en fa una virtut. L’impregna d’una estètica gòtica a través de recursos visuals barats, però que li donen una ànima artística. La pel·lícula es converteix en un espectacle, visual i metafòric, d’ombres xineses que només trenca el color sang.

La vampira de Barcelona recorda a l’estètica gòtica del còmic From Hell. Aconsegueix compensar un pressupost baix amb bones idees estètiques i un grapat d’actors i actrius molt encertats, que la converteix en una pel·lícula que agraireu veure.