Nova pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen que, com és habitual, s’envolta d’actors de moda disposats a treballar pel salari mínim com Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell i Blake Lively. El títol de la pel·lícula fa referència als locals que els artistes i persones de l’alta societat feien servir durant les seves trobades a Nova York després de la llei seca.
Allen fa un retrat de l’essència bohèmia en una època d’ostentació a través d’una família que viu en una posició contraria a l’opulència. El fil conductor del relat és el personatge que interpreta Eisenberg, un jove novaiorquès que decideix emigrar a Los Ángeles a buscar nous horitzons i deixar enrere els possibles negocis familiars. A través del protagonista convergeixen diferents històries i personatges. Steve Carell interpreta a l’oncle del protagonista, un famós agent de les estrelles de cine, i Kristen Stewart a Vonnie, l’assistent del seu oncle, de la qual s’enamorarà.
Si l’aneu a veure en versió original, tindreu l’afegit que la pel·lícula està narrada en veu en off pel mateix Woody Allen. I si no, us haureu de conformar amb la imitació que fa Eisenberg que és l’alter ego jove d’Allen en aquesta pel·lícula.
Café society suposa l’hora del pati per Woody Allen. Un indret ideal per exposar les seves obsessions i recursos cinematogràfics habituals. Aquesta pel·lícula és un autèntic fan service pels seguidors incondicionals del director i un repel·lent automàtic pels que només els agrada Match point o directament res del director.
Allen continua indagant en els seus temes recurrents com el de l’home madur que s’enamora d’una joveneta, l’amor impossible, els intel·lectuals, els mafiosos i el Hollywood dels anys 30. Cal aplaudir la posada en escena, el vestuari i decorats que ens transporten de forma excel·lent a l’època.
A Woody Allen ja ningú li pot dir res. Fa les pel·lícules que li ve de gust sense tenir en compte el que el públic demana. Malgrat tot, personalment és un director que en general m’agrada, per tant Café society la valoro positivament, però queda lluny de propostes recents com Blue Jasmine molt més accessibles al gran públic. Café society és un Allen hardcore pel seu públic més fidel.
