High-rise

Ben Wheatley és un realitzador que ens va sorprendre a tots amb Turistas i tothom restava molt expectant del seu nou projecte, High-rise que adapta una novel·la de J.G. Ballard. El resultat, un batibull d’idees mal executades, incomprensible i estúpid que també va passar per Sitges.

Explicar l’argument és pràcticament impossible ja que Wheatley es mostra com un realitzador amb una narrativa pèssima. Aquest caos narratiu es culpa de descuidar tots i cadascun dels aspectes de la pel·lícula, excepte l’estètic. En tot cas, la premissa consisteix en un grup de veïns d’un edifici que s’aïllen de la resta del món i creen la seva pròpia societat amb les seves pròpies normes.

Us ho dic sense exagerar, High-rise va ser la pitjor pel·lícula de les més de 60 que vaig veure aquest any a Sitges. I sorprèn pel repartiment ja que trobareu noms com Tom Hiddlestone, Jeremy Irons o Sienna Miller. Si algú ha entès alguna cosa de la pel·lícula l’animo a que m’ho expliqui perquè davant el caos de no entendre res, en aquesta pel·lícula cada minut que passa és una eternitat, un suplici que finalitza amb els títols de crèdit.

No perdeu ni un minut amb ella. No deixa de ser una mala adaptació d’un llibre molt conegut, que transforma amb una absurda metàfora de classes, mal executada i escrita.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Zootròpolis 2

La nova aventura de Judy Hopps i Nick Wilde recupera la fórmula que va convertir la primera entrega en un èxit: una ciutat vibrant, humor

KPop Demon Hunters

Hi ha pel·lícules que simplement entren bé, i n’hi ha d’altres que et contagien una energia especial. KPop Demon Hunters pertany clarament al segon grup:

Elio

Hi ha una sensació constant veient Elio: la d’estar davant d’una pel·lícula simplement correcta. I en el cas de Pixar, això ja és gairebé un

Marty Supreme

Hi ha pel·lícules que t’enganxen des del primer fotograma. Marty Supreme no és una d’elles, almenys no immediatament. Al principi costa entrar en el seu

Hamnet

Dirigida per Chloé Zhao, Hamnet és una obra profundament íntima i emocional que explora l’amor, la pèrdua i el dol des d’una mirada delicada però