Pel·lícula de caire social de cinema indie americà. Las vidas de Grace és molt de les dues coses. És a dir, que si no us interessa gens el cinema social i tampoc us agrada la manera de fotografiar i narrar del cine indie, Las vidas de Grace no és la vostra pel·lícula. Pel contrari, si us agraden les dues coses, trobareu que és una pel·lícula extraordinària. Personalment amb el que m’he quedat de la pel·lícula és amb la seva actriu principal, Brie Larson, perquè sense ella, directament no existiria pel·lícula, o no seria res més que un telefilm sobre menors maltractats. Larson fa una interpretació perfecte del seu personatge, i dic perfecte perquè no es pot millorar. Tota soleta és capaç de mantenir-te enganxat a la pantalla. Tant el seu personatge com la seva interpretació, m’han recordat molt a la de Jennifer Lawrence a Winter’s Bone. Brie Larson interpreta a una treballadora d’un centre de menors maltractats que també va patir maltractaments durant la seva infantesa. L’arribada d’una nena que la recorda molt a ella quan tenia la seva edat, i diferents circumstàncies personals, la porten a reviure el seu passat i s’adona que allò que creia superat i curat, encara no ho està.

Més enllà de l’actriu, la pel·lícula és força repetitiva i toca temes que ja hem vist altres vegades. Que tot plegat està molt ben portat, però també és cert que resulta molt vist i en conseqüència previsible, pel que pot fer que si el tema no et fa fred ni calor, t’acabis avorrint. Al seu favor diré que s’allunya de la sensibleria que solem veure en aquest tipus de pel·lícules. I és que el director, Destin Cretton, l’ha impregnat d’un realisme que fa mitja por. Costa creure que no hagi estat escrita per algú que no conegui el tema de primera mà. Malgrat la qüestió dels maltractaments i la rehabilitació us pugui tirar enrere, doneu-li una oportunitat, tant sols per Brie Larson ja val la pena.