Adaptació de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol que ha dirigit Xavier Gens, responsable de Frontière(s) i The Divide. El que semblava que seria un nou Alexandre Aja que venia del cinema francès, malauradament es va anar desfigurant. El projecte d’adaptar La pell freda, finalment ha vist la llum després de diferents intents de portar-la al cinema d’ençà que es va publicar el llibre, l’any 2003.

L’acció se situa després de la Primera Guerra Mundial. Friend (David Oakes) és enviat en una illa deserta. Allí no hi ha cap rastre de l’home que se suposa que ha anat a rellevar. L’únic habitant de l’illa és un nàufrag mig boig anomenat Gruner (Ray Stevenson) que viu en el far. Friend i Guner es defensaran, nit rere nit, resguardats en el far, del setge d’unes estranyes criatures marines. Sotmesos a l’extrema tensió, sense entendre les raons de l’atac, hauran de replantejar-se com enfrontar-se a l’inconegut.

La pel·lícula ha estat presentada al Sitges 2017. Si fem un paral·lelisme amb el seu títol, el cert és que m’ha deixat molt fred. No és ni molt menys una mala pel·lícula, de fet està bé, però no és d’aquelles pel·lícules que queden. Malgrat això, no deixa de tenir una bonica estètica. En aquest terreny Gens, que en mou entre els mons de Juli Verne i Lovecraft. L’aposta visual sense cap mena de dubte és el més destacable.

La pell freda, no hi ha res que excel·leixi com tampoc hi ha res que la faci grinyolar. Tot sembla molt estudiat i correcte, però li fallen les emocions en els personatges principals. Costa connectar amb Friend i Gruner, i la relació entre Friend i el personatge d’Aneris no recull l’emoció que hauria de transmetre.

El film explora la humanitat i la solitud en un indret gèlid i incorpora elements de fantasia, però està absent de màgia que és la que ens emociona quan veiem una pel·lícula.