Fede Álvarez, va ser el responsable del remake de Posesión infernal. Aquella haguera estat considerada una bona pel·lícula si no hagués estat per les inevitables comparacions i que en cap cas superava a l’original. Malgrat el seu intent d’allunyar-se’n, fent una proposta de terror autèntic i renunciant a l’humor negre que caracteritza la saga, Álvarez va ser capaç de demostrar molt d’ofici en el gènere. Si som capaços d’oblidar-nos de la trilogia de Sam Raimi i la valorem per ella sola, Posesión infernal era una bona pel·lícula amb moments absolutament esfereïdors.
No respires és una nova col·laboració entre Álvarez i Raimi que representa un salt de gegant en la carrera del director uruguaià. Els protagonistes són tres joves que assalten la casa d’un home ric i cec. Creuen haver trobat la víctima perfecta, però estan equivocats. Tant bon punt intenten fugir de la casa, els rols canvien i els adolescents es trobaran lluitant contra un perillós psicòpata per la seva supervivència.
No respires esdevé un exemple cinematogràfic de domini de la tensió, amb un muntatge excel·lent, un guió al servei de la pel·lícula que hauria d’ensenyar-se a les facultats com un exemple de treball de gènere.
