Menys de mig any després de l’estrena d’Inside out, ens arriba la nova pel·lícula de Pixar, El viaje de Arlo, The good dinosaur en l’original. Una pel·lícula dirigida principalment al públic infantil, una estratègia a la que fins ara no ens tenia acostumada la companyia.
El viaje de Arlo s’havia d’estrenar inicialment a l’estiu de 2014, però el director d’aleshores, Bob Peterson, no era capaç de trobar el final indicat. Peterson va ser acomiadat i rellevat per Peter Sohn. Per aquest motiu, l’any passat Pixar no va estrenar pel·lícula. Finalment, després de 6 anys en producció, la podrem veure.
La premissa argumental és explicar-nos què hagués succeït al món si l’asteroide que va caure sobre la Terra i va acabar amb la vida dels dinosaures hagués passat de llarg. El primer canvi important és que homes i dinosaures viurien junts en el planeta. En aquest món imaginari han estat els dinosaures que han evolucionat en éssers intel·ligents i són els que conreen la terra per aconseguir aliment, i pasturen el bestiar. També parlen, al contrari que els humans que només rugeixen. El personatge protagonista és Arlo, un apatosaure de bon cor que viu amb la seva família. El petit i poruc Arlo es farà amic d’un nen humà salvatge. Ambdós començaran un viatge per paisatges increïbles on Arlo aprendrà a afrontar les seves pors i descobrirà del que és capaç.
El que més sobta de la pel·lícula és que és molt infantil. Pixar ens té acostumats a pel·lícules de temàtica més adulta. O més ben dit, a pel·lícules de doble lectura, en les que els nens capten una part del missatge, però els adults són capaços d’anar més enllà. Aquesta premissa és un comú denominador en totes les pel·lícules de Pixar, d’aquí que sigui considerada la millor companyia d’animació del món, per sobre de Disney. En canvi, a El viaje de Arlono hi ha cap de tipus de missatge pels grans, ni tant sols un missatge ecològic, que si hi voleu hi podria ser, però molt agafat en pinces. Només cal mirar el que l’home està fent amb el planeta Terra i com estaria la Terra, segons la pel·lícula, si els animals racionals fossin els dinosaures. En tot cas, aquesta, malgrat ser una pel·lícula de Pixar, sembla més una de Disney. Fins i tot incorpora molts dels elements de clàssics de Disney, com el trauma infantil de torn que la companyia no pot deixar de castigar als seus personatges infantils.
Pel que fa a l’animació, és un 10. Mentre que els personatges són bastant caricaturescos, tots els paisatges són espectaculars perquè malgrat ser animació, semblen reals i te’ls has de mirar una i dues vegades i fins i tot fregar-te els ulls per saber-ho. Curiosament la barreja d’estils d’animació no desentona i queden molt bé. Si us dic que aquesta és la millor pel·lícula de Pixar tècnicament i que l’animació ja és tant perfecte que sembla real, no és una exageració malgrat ho pugui semblar.
Pel que fa a la qualitat de la pel·lícula, queda molt lluny de la complexitat de pel·lícules que ha fet Pixar, però és molt més honesta que Cars 2 o Brave perquè sap què vol oferir i a quin públic es dirigeix. Tampoc ens hem de posar burros perquè Inside out sigui molt millor, simplement que el públic a la que es dirigeix és exclusivament l’infantil, especialment als nens encantats amb els dinosaures. Segur que per a ells la pel·lícula és un 10.
